"La Pastora", el maqui hermafrodita

És sens dubte, un del personatges més mítics de "Els Ports" (Castelló). Molt s'ha escrit i parlat sobre ell i alguns ho han fet amb prou mala baba, jo només exposaré els fets.


Florenci Pla Messeguer, conegut com "La Pastora", va nàixer a la Vallibona en 1917 i ho va fer amb una malformació genital que no permetia diferenciar els seus atributs masculins del femenins i, davant del dubte, els seus pares el van batejar com a Teresa per tal de veure si així s'estalviava el servei militar. Però, en l'adolescència va començar a desenvolupar trets masculins evidents malgrat que va viure com a dona fins als trenta-dos anys. 


Les coses van canviar a principis dels ans quaranta, quan els grups clandestins de guerrillers anti-franquistes, els maquis, es van refugiar al massís de "Els Ports" anomenat "El Cabanil" i va decidir unir-se a ells. Aleshores va deixar enrere la indumentària femenina i es va fer dir Florenci.


Però, prompte, la policia va ofegar les aspiracions dels guerrillers. Per això, "La Pastora" i el seu camarada maqui Francisco Serrano van preferir desertar encara que no van deixar de cometre emboscades, robatoris i segrests pel seu compte.


Més tard va emigrar a Andorra, on va exercir com a pastor i contrabandista i on el van detenir l'any 1960. Així va començar una mena de disputa arran el fet de a quina presó enviar-lo, ja que encara que portara temps actuant com a home, als registres encara comptava com a dona. Per això mateix se li van fer unes proves mèdiques que van demostrar que era un home de cap a peus i que patia un pseudohermafroditisme masculí, -els més sensibles que no continuen llegint- amb un escrot bífid i un penis de dimensions reduïdes.


Poc després, va ser jutjat en consell de guerra, que el va sentenciar a quinze anys de presó.


Una història curiosa que va sorgir, com la de l'hotel per a mascotes que vaig escriure fa relativament poc, durant una conversa familiar. Potser ara que has llegit açò et preguntes, per què parlaran d'aquestes coses a s'ha casa? Doncs bé, no ho sé. Però millor és parlar d'açò, un fet curiós com molt pocs ho són, que donar-li voltes al cercle viciós que és el tema de la crisi, de la corrupció dels polítics o del feroç avanç del canvi climàtic.

Merda, mierda, shit, scheiße, hovno...

Hui a la classe de Valencià hem parlat de llengües minoritàries i minoritzades i, com que a vegades el meu cap es permet la llibertat de pensar en les coses que vol, he arribat a la conclusió que es prou curiós que, en aprendre una llengua, tots nosaltres tendim a preferir saber les grolleries en lloc d'expressions tan innocents com Bon dia! o He tingut un problema amb... Per què?

A simple vista pareix que això es dega al fet que és graciós perquè, qui no troba divertit allò d'insultar a algú i que aquest desconega el que li has dit?

No obstant això, si aprofundim un poc i, potser, li donem més voltes del que deuríem, ens trobarem amb que és una mena de defensa cap a la possibilitat de que aquestes grolleries estiguen dirigides cap a nosaltres.

Per altra part, possiblement açò siga així pel fet que totes aquestes paraules són molt més simples que frases completes sobre temes més...importants?

Siga com siga, puc assegurar que tots aquells alumnes que en Anglès trauen notes vergonyoses perquè s'empenyen en que no entenen res i donen l'assignatura per perduda, saben perfectament com es diu merda, fill de i un llarg etcètera que no comentaré perquè sóc una xica fina i respectuosa amb el contingut de les meues entrades al bloc.

Ara bé, caldria canviar açò? Siguen verdes o roges les flors segueixen sent flors i unes paraules apreses en un altre idioma segueixen sent paraules apreses en un altre idioma, perquè restringir-ho?

Best Friends Pet Care Resort

L'entrada de hui serà una mena de tribut a totes aquelles converses que tan prompte poden anar del fred que fa, les banyes que tal artista li ha posat a la seua parella que -per descomptat!- tothom ha de conèixer, la propera arribada dels extraterrestres o, afegim-li doncs un poc de serietat a l'assumpte, d'economia.

És un fet que el planeta Terra s'afona en un mar de deutes, misèria i desesperació, que tots el polítics són uns inútils amb una veu massa esperançadora i que tots el votants ho són més encara per permetre que governen. O que, al menys, intenten fer-ho. Però allò que ara ens ocupa és posar-li mida a la estupidesa humana, és a dir, com pot ser que, estant com estem -amb països sencers morint de fam, guerres expandint-se per tot arreu, malalties rares que ningú no s'anima a investigar per falta de fiança i un llarg etcètera-, siga possible que hi haja persones que posen per davant de si mateixes a les seues mascotes?

Potser vos pregunteu de què estic parlant, doncs bé, el darrer diumenge vaig parlar d'açò mateix amb la meua família i, sincerament, em va semblar tan inversemblant que només arribar a casa ho vaig buscar per Internet. Grans foren la meua sorpresa i disgust en trobar un article interessantisim titulat: Disney World inaugurarà un hotel de lujo para mascotas. Com ho heu llegit! Un hotel per a mascotes. No sóc una persona partidària del maltractament animal i, per això mateix, voldria dir dues coses: per una part, que aquest és una altra mena de maltractament més silenciós, no tan cridaner. Per una altra, per què invertir diners en aquesta -no tinc altra paraula per a descriure-la- merda quan els nombres rojos s'acumulen en tots els comptes bancaris? Per l'amor de Déu!

El famós hotel, anomenat concretament Best Friends Pet Care Resort i inaugurat a Florida, conta amb més de 4.600 metres quadrats d'àrees de joc i d'espais per allotjar fins a 270 gossos i 30 gats -no sé per què no al revés, potser els gats no tinguen els mateixos drets que els gossos o alguna bogeria semblant!- en una nit, així com també petites mascotes com hàmsters, cobais, conills i fures. Però per descomptat que això no és tot per què, de sobte, tot animal digne necessita una habitació VIP amb televisió, llits ortopèdics i patis privats, un parc aquàtic només per a canins de 121 metres quadrats i atencions especials com gelats o tonyina per a picar!

En paraules de Dennis Dolan, presidenta i directora executiva de l'hotel: "La nostra meta és assegurar que les mascotes que es queden amb nosaltres tinguen unes divertides vacances plenes d'acció". Per favor, qui pense que aquesta dóna hauria d'anar a veure un psicòleg que aixeque el braç!

Bé, allò pitjor de tot és, sens dubte, que la empresa Best Friends Pet Care té el seu bon grapat d'èxit i compte amb 40 centres de cura de mascotes en 18 estats de Estats Units -i jo que pensaba que els americans pertanyien al país més desenvolupat!

I al mateix temps que açò passa, molta gent està reduint a inhumanes les seues condicions de vida... Sembla mentida, veritat? 

Victoria's Secret Angels

Encara que ja hagen passat uns dies des que va tenir lloc (concretament, el darrer 10 de Novembre), a l'entrada de hui parlaré de la desfilada dels Angels de Victoria's Secret, una companyia nord americana que dissenya llenceria i altres productes de bellesa femenina des que fou fundada l'any 1977 per Roy Raymon qui, tot s'ha de dir, va suicidar-se al 1993 al saltar del pont del Golden Gate (California).


Doncs bé, aquesta desfilada serveix per a dos coses: una, per a que els homes siguen castigats per les hormones i dues per a que les dones ens posem a dieta. I es que els Angels tenen molt poc de diví i massa de pecat! Ho això diuen. La característica que més em crida l'atenció és eixe bombolleig hipnòtic que tenen totes tot i pujades a eixos andamis que algunes persones reconeixen com a ximples tacons. 


La desfilada va estar dividida en set parts, cadascuna més cridanera e inversemblant que l'anterior que posa en evidència que, per tal d'anar a dormir, no hi ha prou amb uns pantalons i una camisa, sinó que hi ha que posar-se damunt tota una parafernàlia que sembla suscitar de tot, menys bons somnis. Així doncs, començarem amb la part important:


- Ballet: després de l'actuació d'uns ballarins que practicaren algunes de les posicions i girs propis del ballet (vaja, què curiós!), les models van entrar totes vestides amb tuls, plomes i ales de papallona.

- Super Angels: aquest va ser el moment de les recreacions dels looks dels herois (o heroïnes) dels còmics. Colors neó i lletres XXL per la part més alternativa del show. A més a més, va arribar el moment de dur a terme la primera actuació en directe, les de Kanye West i Jay-Z (famosos rapers nord americans).

- Passion: estètica espanyola amb un fons groc i roig que il·luminava dues enormes alfombres en forma de cor confeccionades amb pètals gegants. Ventalls, peinetes i volants per a una part plena de passió (açò no deixa de sorprendre'm!).

- Angels Aquatic: part del show dedicada al mar. Frecs imitant la vegetació marina, formes inspirades en clòtxines, pedreria i molt de cristall com els reflexos que fa la mar a la llum del Sol o a la Lluna. Ací va ser el torn d'eixir a escena a Maroon 5 i la seua cançó Moves Like Jagger.

- I put a spell on you: part plena de senyals romàntiques amb estètica de principis del segle XIX on la randa fou la protagonista.

- Club Pink: també colors i llums de neó per a la col·lecció més jove de Victoria's Secret, la qual va posar punt i final al show. Això si, no per ser l'últim acte fou el menys emocionant! La rapera Nicki Minaj va tenir el seu protagonisme i va marcar un molt bon final.

- ¡Fin de fiesta!: s'acaba el show amb un remix d'èxits de Lady Gaga, totes les top model van eixir a la passarel·la a ballar amb globus i confeti que va caure del sostre i amb els cantants que havien fet més impressionant la desfilada actuant en directe davant tots aquells enamorats de la moda.

Doncs així és com s'entén ara la moda en general i la llenceria en particular: com tot un espectacle ple d'actuacions, colors i animació en directe. Encara que no puc evitar preguntar-me com ens quedaria aquesta roba (podem dir-li així realment?) a la resta de mortals femenines amb un gust especial per menjar i no precisament verdures. Realment aquests dissenys estan fets per a nosaltres?

Saber de lletra

Enric Valor i Vives fou un narrador valencià que va fer un dels treballs més importants de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou també un dels principals promotors de l'estandardització i normalització del valencià.


A banda de la seua coneguda trilogia El Cicle de Cassana (Sense la terra promera, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó) i d'unes altres obres soltes també conegudes, cal anomenar La idea de l'emigrant.


Aquesta es una novel·la que gira al voltant de la vida d'una família de masovers, els Ripoll, que, en quedar sense pares, van haver de traure endavant la seua herència, el mas de la Til·lera. Els orfes, Vicent i Bernat, van dur una relació fraternal sense cap agitació fins que aquest últim decideix que el camp se li queda xicotet, que vol saber de lletra. Aleshores, una sèrie d'esdeveniments tenen lloc: Vicent troba una muller, Basília, que prompte desenvolupa una atracció fatal arran Bernat; per part del matrimoni venen al món dos Ripoll més, Vicenteta i Basili i Bernat es casa amb Teresa, una dona de salut feble que mor temps després de donar-li al camperol un fill, Àngel.


Arriba un moment en que Bernat vol provar sort a Amèrica, vol fer-se ric per tal d'aconseguir que el seu fill pogués estudiar i proporcionar-se un bon futur lluny de les amargors i durs treballs del camp. Així doncs, se'n va a Argentina i deixa al seu fill a càrrec del seu germà i família. Àngel pateix injustament el resultat de les frustracions dels seus parents: l'oncle que no suporta que el xiquet vulga, com va voler son pare, saber de lletra, la tia que veu en ell una personificació del seu amor impossible i els cosins, que no els han ensenyat a respectar-lo. 


No obstant açò, al mateix temps que Bernat comença a enviar diners des d'Amèrica, la sort d'Àngel canvia i, amb tones d'esforç, aconsegueix traure's el batxillerat ajudat pels interessos de tots aquells que no volen altra cosa que prendre part dels triomfs de Bernat a l'altra banda del món, troba una parella i una vocació, la de advocat.


Encara que la pena que sents per Àngel resta entreteniment al llibre, un camí comences a llegir-lo la curiositat per resoldre tota mena d'interrogants et sacseja: fins on arribarà la gelosia i egoisme de Basília? Què pasarà a Argentina amb Bernat? Aconseguirà Àngel traure's la carrera? Si ho fa, què serà del mas de la Til·lera i dels seus altres habitants?


És interessant i mostra com l'ésser humà pot arribar a arrossegar-se pel fang per tal d'aconseguir alguna almoina d'aquell que té alguna cosa que pot proporcionar-le, si estreny el botons que ha d'estrènyer, qualsevol tipus de benefici, econòmic, polític, social...Tal vegada pots aprendre com no t'has de comportar amb els altres i que has de ser capaç d'eixir endavant per tu mateix o amb les menors ajudes exteriors possibles.

Els MTV EMA tornen al 2011!

Els MTV Europe Music Awards (EMA's) són uns premis que es donen anualment des del 1994 i engloben una sèrie de categories: millor grup internacional, millor video, millor directe, millor artista revelació, millor Pop, millor Hip Hop, millor Rock, etc. En resum, tot allò relacionat amb la música europea.


Els EMA's van tenir lloc el darrer diumenge a les 21:00 hores i, com cada any, va estar ple d'excentricitats cortesia dels artistes nominats. I, totes aquestes extravagàncies, tenen nom i cognoms i ens venen donades de totes les maneres.






En primer lloc, cal anomenar la cantant britànica Jessie J, qui ha sobreeixit amb cançons com Price Tag encara que va començar la seua carrera fa, com aquell que diu, dos dies.


Amb tan sols vint-i-tres anys, aquesta xica forma part de les llistes d'artistes més escoltats quasi a tot arreu, Espanya inclosa. Però, per suposat, part de la propaganda que s'ha fet a si mateixa li ve de la seua imatge, sempre coberta amb dissenys complexos i estranys que no va dubtar a dur en la gala dels EMA's. Potser no va eixir amb premi, però va fer un boníssim espectacle que va deixar ben clar que la seua veu es mereixia un reconeixement.

També hauriem d'esmentar la cantant Katy Perry qui, des dels seus inicis com a artista globalment coneguda amb cançons com Hot n' Cold, fins ara, amb altres tals com Last Friday Night, s'ha fet un lloc en tots els mòvils, reproductors de música i ordenadors jovents de la mà d'una estètica força acolorida i, sovint, setentera.


Ella si va sortir amb el gallardó de Millor Directe i, personalment, crec que s'ho havia guanyat. Com va dir, és molt fàcil baixar-se una cançó d'Internet o veure un video des del Youtube, però això no produeix la mateixa satisfacció que anar a un concert i veure amb els teus propis ulls fins on pot arribar la imaginació d'un bon artista.




Això si, qui s'emporta el premi a la més cridanera, com tothom pot imaginar-se, no és altra que l'afamada Lady Gaga.


Qui hauria pensat mai que una jove el nom de la qual és Stefani Joanne Angelina Germanotta podia arribar tant alt algun dia? Doncs si, ho ha fet, i sempre que ix en públic demostra perquè. No s'amaga, segueix sent fidel al seu estil impossible, constituint tota ella una icona per a tots els seus fans, anomenats per ella monsters.


Sempre sorprèn, sempre té als seus seguidors esperant per tal de veure què noves ocurrències li venen al cap i, puc dir, que mai et decep, sempre supera les expectatives. Per això, va acabar amb un premi a la Millor artista femenina, a la Millor cançó i al Millor video gràcies a la seua creativitat a l'hora de composar Born This Way.




Bé doncs, ara la pregunta no és altra que, per què ens atrau tot allò estrafolari? Quina mena d'atractiu té per tots nosaltres que una persona feta de la mateixa matèria de la que estem fets nosaltres s'adorne amb robes que ningú no ens posariem mai? Ni idea, però sembla que no té importància, cada vestimenta és ara com un senyal de identitat pels artistes. Com es sol dir per ací, quant més sucre més dolç!

Ay! Colomitos inolvidables

Joaquim Monzó i Gómez, conegut com Quim Monzó, va nàixer a Barcelona al 1952 i a hores d'ara és un narrador i periodista espanyol que escriu principalment en català. Açò sumat a les seues col·laboracions en Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1 des dels anys vuitanta, han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars: es diu d'ell que bareja dos registres, un realista i líric i un altre fantàstic i grotesc, que té un virtuosisme que el permet jugar amb les paraules, que és un escriptor "políticament incorrecte".


L'obra que voldria destacar és Guadalajara, escrita per Monzó l'any 1996 i gràcies a la qual va guanyar el Premi de la Crítica Serra d'Or. El llibre es compon de catorze históries dividides en cinc apartats i que responen als següents títols: Vida familiar, A les portes de Troia, Les llibertats helvètiques, Gregor, Fam i set de justícia, El dia de cada dia, La vida es tan curta, El poder de la paraula, La literatura, La força centrípeta, Estratègies, Vida dels profetes, Durant la guerra i Els llibres. 


Totes elles conten amb un ensenyament profund, que va més enllà de les paraules expressades al llibre i que mostren que la vida gira en milers de sentits i qualsevol decisió pot ser la correcta depenent de la perspectiva amb que siga observada.


Encara que no puga definir-me com una fanàtica de les novel·les amb vàries històries entre les quals no pot establir-se cap relació, recomane l'obra per la facilitat del llenguatge, perquè tots els contes narrats són lleugers i tenen sovint finals oberts que pots completar com vulgues. A més a més, constitueix una mostra de que el català també serveix per a la literatura, que sense ell, probablement l'obra perdria gran part del sentit que Monzó li va atribuir en el seu moment, encara que haja sigut traduïda al castellà.

Un altre tipus de bellesa

Els coloms missatgers, unes aus que han fet història

Hui parlaré sobre uns animals que sempre m'han cridat l'atenció; els coloms missatgers. Com és possible que unes aus així de ximples siguen considerades capaços de transportar correu?


Doncs, primer, un poc d'història; la funció primitiva dels coloms missatgers fou la de comunicar actuacions històriques per tal de fer constància de molts dels herois que hui dia coneixem pels llibres d'història. Més tard, a la Segona Guerra Mundial, aquests animalets només pertanyien a uns pocs privilegiats que les utilitzaven per enviar informació sobre victòries i derrotes bèl·liques o també per avisar del perill, com quan van avisar als francesos del desembarcament a Normandia dels alemanys. A més a més, també van ser emprades en temps de pau per qüestions sanitàries, com per tal d'enviar sang a diferents laboratoris.


Ara bé, com fer per entrenar-les? Per fer-ho, s'han de tenir en compte unes normes bàsiques; perquè aquests animals decideixin tornar al seu colomar s'ha de tenir especial cura d'aquest, encara que supose que a tothom ens agrada l'ordre a les nostres cases. Una altra regla és que s'han de separar aquests coloms dels seus semblants als tres mesos per criar-los a un lloc apartat, així seran ells qui decidiran quan començar a volar. Però, sobre tot, s'ha de tenir en ment que s'han de tenir sempre sota control, fins i tot quan vole ell sol, ha de fer-ho en companyia d'altres coloms ja ensinistrats i del propi ensinistrador ampliant a poc a poc el recorregut.


I, com diferenciar un colom normal d'un missatger? Bé, encara que físicament tots els coloms semblen idèntics, no ho són en comportament. Els coloms missatgers són molt resistents a la fatiga i als canvis climàtics, són més àgils i tenen més vitalitat.


Un camí has llegit tot açò, no penses com jo que, en lloc de tenir tanta cura d'uns animals la funció dels quals ha sigut totalment superada per la tecnologia, s'hi podria dedicar més temps a fer coses útils com trobar vacunes per a malalties que estan acabant amb un gran percentatge de la població mundial o de traure endavant les energies renovables?

La pau no tria persones

A l'entrada de hui parlaré d'una dona que, al meu judici, té tot el dret d'ésser considerada un exemple a seguir i que, per desgràcia, no he pogut conèixer fins la seua mort el passat 25 de setembre d'aquest any a causa d'un càncer. El seu nom fou Wangari Muta Maathai.


Wangari Muta Maathai, fou una activista política i ecologista nascuda a Kènia. Cal destacar que, envers dels perjudicis -que no són més que ignorància- de la gent que hi pensa que una dona de color no pot arribar molt lluny, la senyora Maathai fou capaç de superar totes aquestes barreres i sobreeixir fins i tot per davant de molts dels blancs que hi han actualment al món.


Al 1977, va fundar el Moviment Cinturó Verd, una espècie de lobby* ecologista responsable de la plantació d'arbres per tot Nairobi per tal d'evitar l'erosió del sòl. Més tard, al 1989, hi va salvar el Parc Uhuru de Nairobi al parar la construcció d'un complex urbanístic, la qual cosa va fer que fos triada com diputada del parlament del país. Al 2003, va ésser nomenada Ministra de Medi Ambient, Recursos Naturals i Vida Salvatge i, al 2005, fou elegida com la primera presidenta del Consell Econòmic, Social i Cultural de la Unió Africana.


No obstant açò, allò que més cal destacar de la senyora Maathai és el fet que fou Premi Nobel de la Pau al 2004. Això i que va dir a una conferència que s'hi va dur a terme seguidament de l'anunci del premi, que el virus VIH causant del sida fou producte de l'enginyeria genètica i que, posteriorment, fou alliberat a l'Àfrica per investigadors occidentals no identificats com un arma de destrucció masiva per tal de castigar als negres.


En fi, com ja he dit, fora de les seues especulacions envers del món occidental, crec que és una de les poques persones que, hui en dia, hi passa a la història per un motiu important, no per tenir relacions amb no se quin actor o cantant o per operar-s'hi de cap a peus o per tenir vint propietats milionàries mentre la seua gent pateix tot tipus de malalties!


*lobby: grup de persones que intenten influir en les decisions del poder executiu o legislatiu en favor de determinats interessos.

Correllengua!

El Correllengua és el nom d'una campanya cultural que s'hi fa cada any destinada a la defensa i promoció de la llengua catalana.


Està inspirada en la Korrika, que és una cursa popular a favor de la llengua basca. El 1993, Joves de Mallorca per la Llengua va fer una iniciativa d'aquest tipus a Mallorca on la continuen fent els anys que no fan Acampallengua. El 1995 es comença a fer al País Valencià i, a partir del 1996, a la resta de territoris de parla catalana.


Els seus objectius són:

1. La defensa de la unitat i oficialitat de la llengua catalana en els esmentats Països Catalans.
2. La fidelitat lingüística.
3. Commemorar els 304 anys de l'inici de la Guerra de Successió, qualificada de "300+4 anys de repressió i resistència".
4. Commemorar l'aniversari del naixement d'en Jaume I.

La Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana és l'entitat encarregada d'organitzar el Correllengua en tots els territoris de parla catalana excepte a la Comunitat Valenciana on aquesta tasca la du a terme l'organització Acció Cultural del País Valencià.


En el Correllengua es fan un seguit de d'actes de caire lúdic, festiu, pedagògic i reivindicatiu, el més emblemàtic del quals és el pas de la flama per les diferents localitats del territori.

Pretty Woman

"- Vull més.

- Jo ja sé què és voler més. Jo vaig inventar eixe concepte. La qüestió és quant més vols.

-Vull el conte de fades!"

Màscares.

Edward Estlin Cumming va escriure una vegada; "No ésser ningú més que tu mateix en un món que dia i nit fa tot allò que pot per tal de convertir-se en una altra persona, significa lliurar la batalla més dura que qualsevol ésser humà por lliurar."


Un camí llegida aquesta oració, s'hi poden pensar dues coses; la primera, que el senyor Cumming gaudia del plaer de poder dir que era una persona sabuda, algú a qui les incoherències que l'ésser humà fa normalment no podien sorprendre. L'altra, que potser ni ell mateix seria capaç d'eixir a fer front al món sense amagar-se davant d'alguna màscara, sense tenir eixa por que tothom tenim davant dels obstàculs que la vida en sí i aquells que ens envolten ens poden posar.


No vuic parèixer hipòcrita, per això diré abans de res que jo, precisament jo, no sóc cap exemple d'honestitat o de valor, però tampoc entenc per què sempre volem alterar les nostres personalitats, canviar-les fins que potser ni nosaltres mateixos ens reconeixem.

L'única explicació que em ve al cap és que som el reflex de la nostra pròpia inseguretat, que un camí comencem a mentir per tal de protegir-nos segons les circumstàncies no podem tornar enrere; des de la primera volta que decidim que la cara que la nostra família veu de nosaltres no serà la mateixa que veuran els nostres futurs amics ni tampoc la mateixa que veuran els professors o metges.


Sembla un poc trist açò de no poder conèixer els autèntics "jo" de tots aquells que alguna volta es creuaran al nostre camí.


No obstant això, tinc la sensació de que tots ens hem acostumat a aquesta situació i ens sentim afortunats per conèixer com si fos nostra la màscara que alguna de les persones que més paper fan en les nostres vides s'hi posen davant de nosaltres.


Tots participem en la mentida, tots mentim, tots ens amaguem; hem trobat la nostra tranquil·litat en açò, la nostra seguretat en saber que no hi som els únics jugadors.


Quasi podria dir que és fins i tot divertit per què, fins a quantes màscares diferents pot posar-se una mateixa persona?

Nou curs...nova vida?

Doncs bé, després d'unes bones i sovint curtes vacances he decidit tornar a la càrrega i escriure tot allò que m'hi vinga al cap; no serà interesant, tampoc enriquirà a qui ho mire de cap manera -o potser sí ho faça, no ho sé-, però allò que sí hi puc dir és que tots els temes que tractaré estaràn plens de sentiment.


En aquest moment acabe de tornar del meu primer día a segon de batxillerat a l'IES La Plana, com va dir la meua directora ahir mateix; del meu primer día de Selectivitat.


Puc dir que estic esgotada però satisfeta amb els professors que tinc, puc dir que voldria dormir una bona estona però també que tinc un fum d'idees per tal de fer més senzill aquest curs. He de confessar que abans, a l'estiu, em feia una por terrible tornar a começar amb la rutina, amb l'estrés, amb els examens i deures, però ara ja sé que tot es fer força y seguir endavant; no s'hi pot parar l'avançament del temps i quant més promte s'accepte que algún día s'havia de tornar a l'exaltat ambient de l'institut millor.


Per sort o per desgràcia no puc saber com acabaré aquest curs, només sé que faré tot allò que estiga en les meues mans per tal de superar-lo amb la nota més alta possible i així poder tindre un marge gran de carreres entre les quals triar una que m'agrade prou; podria dir que estic feta un embolic respecte a eixa qüestió, raó de més per tal de desitjar tenir una màquina que m'hi donara totes les respostes que necessite saber però m'he de conformar amb allò que tinc, amb tots eixos dubtes que potser només jo podré resoldre al llarg d'aquest any.


El consol que tinc, és que si supere aquestos restants huit mesos de treball intensiu tindré dret a un altre estiu de descans; fins ara he pogut aguantar i el saber que tot allò que ara tinc, el lloc al qual estic, no m'ho ha regalat ningú, ha sigut producte del meu esforç, és prou motor per a mi.

Ràbia

Un sentiment tan negre com poderós. Un sentiment que sol aparèixer en el moment menys esperat i potser per les coses més ridícules que s'hi puguen imaginar. No obstant això, no la pots ignrar, és una mena de sombra que quan t'agafa no et solta fins que no l'has fastidiada prou. Per ella moltes relacions s'han trencat; amics, germans, parelles, tots han caigut davant d'aquesta força que fa ullets a l'enveja, l'avarícia, el narcisisme i l'interés per persones amb qui no has tingut cap contacte fins aleshores però que t'hi poden proporcionar algún benefici. Com fer per tal de soterrar els mals desitjos quan t'arrapen per dins i t'hi remoregen tota mena de pensaments obscurs que només tenen com a finalitat una cruel venjança? Doncs no s'hi sap la resposta exacta. Molts parlen de la indiferència, altres de la frialtat i altres fins i tot del positivisme. Però jo sóc d'aquelles que pensa que quan et trobes baix els efectes de la ràbia en el seu estat més pur, és impossible trobar punt en què apoyar-s'hi.

Falta d'inspiració

Per cinquena vegada es mirà a l'espill i s'hi va adonar que li havia eixit un altre granet a la galta. Quina sort més punyetera! Hauria d'oblidar-se de parlar amb ell fins que aquell desgraciat desapareguera del seu rostre...

Tant sa mare com l'àvia li havien dit que no era tan gran ni tan vistós, que ell ni el notaria, però ella no hi va fer cas; Això sou vosaltres, que em mireu amb bons ulls! va dir, pensant en l'excusa que podria donar-li per tal de justificar el fet que la seua cita de la vesprada hauria d'esperar un temps. No era la primera vegada que ho feia i, fins que la seua etapa com adolescent no passara, hauria de seguir fent-ho perquè ni boja deixaria que ell veiera la seua pell tacada per alguna imperfecció! No, mai deixaria ocòrrer una cosa així.

De sobte, s'hi va trobar amb aquella revista que sa mare tant acostumava a comprar-se per tal de decidir quin tipus de roba adquirir de cara a l'estiu i els seus ulls s'hi van perdre en els redons llavis de la dona de la portada, que lluïa un biquini que només unes poques afortunades podien utilitzar sens que la gent pensés que havien perdut el judici. Ningú no s'hi feia a la idea de quant li agradaria formar part d'aquell petit món!

La veu de la seua germana major la va sorprendre; Ja t'estàs tornant a comparar amb una d'eixes ninetes operades? va exclamar, llevant-li la revista de les mans. Ninetes operades? va preguntar-se a si mateixa. Bé, potser recórrer a la cirurgia per tal d'amagar els seus defectes era una mesura un poc...radical. Ella s'hi queixava perquè la seua aparença era força corrent, quasi avorrida. Però no mai havia pensat a sometre's a una operació. Això faltaria amb la por que sentia envers les agulles!

En aquell moment va decidir que era millor romandre amb els seus granets, que no eren altra cosa que la mostra clara de que estava en la flor de la vida i que encara tenia molt de temps per tal d'acabar de crèixer. Va decidir que s'hi guardaria els diners per comprar-se aquella brusa tan bonica i lleugera que havia vist feia temps en la tenda del barri per tal de poder comprar el regal d'aniversari del seu pare, que era la setmana vinent.

Va decidir que cridaria en Tomàs per tal d'assegurar-se que no hi havia cap problema si avançaven l'hora a la qual havien quedat per anar al cine.

Estropessar i caure

La ironia és un concepte poc valorat si tenim en compte la quantitat de situacions en què s'hi presenta com l'adjectiu perfecte per tal d'establir una descripció idònea d'aquestes; irònic és el discurs d'un polític quan busca crear amb paraules un món ideal i utòpic simplement perquè mai arriba a realitzar-se, irònic és el fet què si qualsevol cosa por eixir-te mal, ho farà, irònica és eixa situació en què pretens callar-te per tal de no ésser jutjat i és el teu silenci qui obri el camí a les més amargues opinions, però allò més irónic és el universal pensament què cada un de nosaltres som únics quan la cruda realitat demostra que tots som igual de diferents, que tots som fills d'una societat capitalista en què l'aïllament conscient al que ens sometem simplement pel plaer de sentir-nos distints és la principal causa de tots els nostres fracasos.

Diariament som utilitzats com conillets d'índies per la publicitat i les marques a les que aquesta representa; compra't aquesta crema per tal de prevenir eixos granets que no tens però poden eixirte, corre a fer-te amb l'últim model d'eixe mòvil tàctil tan fantàstic que en dos dies o bé s'hi trencarà, o bé serà substituit per un altre amb nom diferent però les mateixes funcions, no pergues el temps en tonteries com aprendre coses noves, és molt més útil atontar el teu cerbell amb capítols d'una sèrie plena de sexe, drogues i alcohol o amb dotze de les vint-i-quatre hores del dia amb el cul grapat a la cadira d'enfront l'ordinador!

Abans, la gent emprava la seua energia en especialitzar-se en totes les matèries que la duració de les seues vides permetera i eixe, no es un abans que implique uns pocs anys; em referisc a eixe abans de fa vàrios segles, eixe que fa referència a una època tan poc desenvolupada que fins i tot dóna pena recordar-la. Què passa ara? S'hi suposa que hem avançat a passos agigantats en comparació amb ells, i si algú pretén negar-lo que li pregunte al seu frigorífic o televisió! Però exacte; s'hi suposa. Si creem que aquell que tinga el major coneiximent arran les xarxes socials més populars i els locals en què emborraxar-se és més barat i divertit és un sabi dons sí, s'hi podria dir que vivim en l'Era de la Sabiduria!

No obstant això, per eixos pocs que encara conserven algo de la racionalitat que se li atribueix als éssers humans, es obvi el fet què la societat mundial poc a poc s'hi va perdent. Els llibres són sustituits pels foros d'algunes webs d'internet en què un grapat d'ignorants diuen saber fins i tot l'esotèric secret de la finalitat de la vida. Les excursions a la platja o a la muntanya s'hi reemplacen paulatinament per vesprades d'astronòmic avorriment amb les nostres neurones coent-se a foc lent mentres veem qualsevol tonteria amb pretensió de veritat inqüestionable que s'ha guanyat un lloc a la televisió.

No, no anem cap endavant, més bé és tot el contrari; descendim de forma directament proporcional al augment de la influència de les multinacionals i els programes absurds que ventilen la vida privada de persones a les que el temps lis concedeix la fama suficient com per obtenir un substancial sou per mentir i fer grans problemes que inicialment eren una estupidesa.

I dic jo, sent conscients de tot açò, per què deixem que aquesta davallada s'hi faça gran dia tras dia?

Parlem-ne de somnis!

Un camí havent recordat que davant la força magnànima de la natura només som uns insignificants granets de pols, crec que és un bon moment per tal de mostrar que aquesta mateixa natura no sempre és cruel i destructora; gràcies a ella, per supost, som capaços de viure i millorar tot allò que hui dia forma part dels nostres desitjos. Si ens parem a pensar en tot allò que tenim al nostre voltant ens sorprendriem; qui no disfruta d'una vesprada d'estiu a la platja? Qui no disfruta de l'escapçament que suposa pegar-s'hi una bona caminata per la muntanya quan l'estrés de la ciutat està a punt de fer-nos pols el cap? No, no hi ha ningú que puga despreciar la natura i totes les meravelles que ella amaga i que, per desgràcia, nosaltres som capaços de destruir cada volta que tractem de millorarles.

Jo, per la meua part, tinc el somni de viatjar per tots els països que puga per tal d'absorvir tot allò curiós de les nostres cultures coetànies, d'observar cada paisatje i viure les mateixes experiències des de llocs i, per tant, perspectives diferents. Què ha de veure la natura en açò? Doncs, la resposta es força fàcil; quin interés té un altre país sense una porció de vida salvatge què visitar? No cap.

Algún dia m'he fet el propòsit de fer una visita a Austràlia, a les seues platges i, per què no? Aprendre surf! També vull passar uns dies al Carib, concretament a Santo Domingo, Jamaica, etc. I, un camí havent vist aquests tranquils i càlids llocs, voldria saber què s'hi sent al romandre una estona en uns carrers tan transitats com els de Nova York. Tot és possible, tot s'hi pot fer; allò que només pot catalogar-se com a impossible és el fet de no tenir somnis, de no imaginar més enllà d'allò que hi tenim davant del nas.

El huracá Katrina

Un camí hem deixat la desgràcia del Japó com un desafortunat esdeveniment pertanyent al passat, crec que és bona idea fer un poc de memòria i recordar així que no només l'illa nipona ha tingut que recuperar-s'hi d'un fort desastre; o és que algú a oblidat l'huracà Katrina? Bé, doncs començaré des del principi;

Un cicló tropical és un sistema de rotació de forts vents que circulen al voltant d'un àrea de baixa pressió i que produix abundants pluges. Es forma principalment per les elevades temperatures de l'aigua oceànica. La intensa evaporació de l'aigua provoca que aquesta puge i s'hi condense, alliberant una gran quantitat d'energia i produïnt els vents. Aquest fenómen meteorològic s'hi denomina huracà quan la velocitat dels vents supera els 110 Km/hora i, quan s'hi produeix a l'Atlàntic nord-occidental, la part central i oriental del Pacífic nord, el mar Carib o el golf de Mèxic.

L'huracà Katrina fou un dels ciclons tropicals més mortífers, destructius i costosos que haja impactat als Estats Units en dècades, arribant a la categoria cinc (la major en un huracà) i amb vents que superen els 250 Km/h.

Va golpejar el sur i el centre dels Estats Units en agust del 2005. Va produïr grans problemes en Florida, Bahamas, Luisiana i Mississipi, incloent greus inundacions. Katrina va afectar en primer lloc al sur de Florida com un huracà de categoria un. Quan va entrar al golf de Mèxic, les aigües càlides d'aquest li van aportar l'energia necessària per tal de convertir-se en un huracà de categoria cinc, amb vents de més de 255 Km/h. Finalment, va tocar terra en la costa de Luisiana en agost convertit en un huracà de categoria tres i, a pesar d'haver desviat lleugerament la seua ruta, que travesava directament la ciutat de Nova Orleans, va produïr una gran devastació a eixa mateixa ciutat.

Dons, això va ésser allò que va passar. Quin desastre no? Encara s'hi pot pensar que els problemes al Japó han sigut els únics que calia tenir en compte?

És una qüestió de salut!

El tema que hui tractaré potser no sigui massa seriòs, però jo crec que es força important. Tal i com sembla en la fotografia, vaign a parlar de la falta d'higiene. En principi, anomenaba culpable al fet de l'adolescència, però una vegada vaig pensar-hi bé les coses, m'en vaig adonar que un marrano podia tenir huit, divuit o quaranta-vuit anys.

El fet és el següent; com potser, en una societat en la que la indústria ens exposa a una quantitat infinita de publicitat arran de la falta de l'adjectiu perfecte en la nostra imatge, que hi haja gent que ignore el desodorant o el sabó? I ho dic així perquè no és gens normal que simplement en entrar-hi a un aula, oficina o sala d'espera, et vinguen ganes d'expulsar tot allò que has menjat en les darreres hores! Això sí, la sort que tenim és que els nostres sentits tenen una característica anomenada adaptabilitat, que implica que en percebre un estímul condicionen el nostre medi inter per tal d'adequar-nos a eixe mateix estímul; la qual cosa significa que la mala olor només ens afecta el terrible temps que tardem a acostumar-nos a ell!

Una persona ha d'ésser conscient dels seus propis defectes; si ets algú amb una fota tendència a suar, pensa ja no en els demés, sino en la teua pròpia imatge i agafa colònia o fins i tot tovallites per tal de netejar-te un poc quan ho necessites! D'aquesta forma t'estalviaràs el quedar mal davant de la gent i el ser una persona que por comparar-s'hi amb un animal salvatje.

En època d'examens...

Com a alumna d'institut que sóc, he de dir que tinc tanta por al mes de Juny com tots els meus companys i companyes; un examen darrere de l'altre, el dubte arran la nota que s'obtindrà un cop has fet les proves pertinents i l'esforç de participar en classe i de fer els deures a casa, la impossibilitat per tots aquells que treballen tot allò que els toca i més de dedicar el seu temps lliure a qualsevol cosa que no es redueixi a estudiar i adelantar feina...Tot açò es junta en un sol mes i tots nosaltres hem d'evitar deixar-nos atrapar per l'estrés i l'ànsia de que arribe l'estiu, l'estimat i anyorat estiu!

Com ja he dit abans, sóc una alumna com qualsevol altra, estudie, faig el deures, tinc el cap en tot allò que diguen els professors...Però sóc la primera a la que se li puja el cor a la gola quan arriba l'hora de fer un examen. De fet, en aquestos moments estic a punt de sofrir un atac amb el simple pensament de totes les proves que he de superar fins el fi de curs.

Però això sí, no tot és tan roïn si et dius a tu mateix que si t'esforces ara, en un parell de setmanes podràs tirar-te a la sorra de la platja a veure passar el temps i fent moviments només per tal d'espantar-te les mosques! No es fàcil trobar el punt optimista quan tens temes i temes de les diferents assignatures pendents d'estudiar, però és algo que s'ha de fer pel teu propi bé; es bò posar-te un poc nerviós perqué així potser et centres com toca en l'examen, no obstant això, s'ha de controlar l'estrés que portes perqué tal vegada eixe mateix estrés et bloqueje el cap i no pugues mostrar ben bè tot allò que saps després d'haver estudiat.

Si t'ho saps, l'examen t'eixirà bè; cap pregunta és impossible de respondre. Personalment, crec que si superes el curs sense cap assignatura suspesa (o en les menos suspeses possibles), la recompensa de quasi tres mesos sense fer res és més que bona!

Una altra de pirates!

Un any més, Pirates del Carib ens porta una nova aventura a les grans pantalles i, com a fan de l' antigament anomenada trilogia, no he pogut evitar anar al cine a enterar-me de primera mà dels nous problemes als que Jack Sparrow haurà d'enfrontar-se.

Puc dir que no he quedat decebuda, encara amb la supressió de personatges tals com Will Turner o Elizabeth Swann, que en les altres tres pel·lícules van donar vida a dos fervients enamorats.

Doncs, en Marees Misterioses ens trobem amb un nou Jack Sparrow que ha sigut víctima d'un robament d'identitat per part d'un amor de joventut; una jove anomenada Angelica que, com a sorpresa per part dels directors de la pel·lícula no és altra que l'espanyola Penélope Cruz, tot un orgull per a nosaltres que algú de la terra haja de compartir la pantalla amb un dels pesos pessats del cine, Jhonny Deep! No contaré res més de l'anomenada pel·lícula per tal de no llevar la il·lusió d'anar a vore-la, només la recomanaré ja que té un fum d'acció, humor i una dosis de romanticisme barrejat amb ironia i més humor que des de sempre a caracteritzat el nostre capità Jack Sparrow.

A més a més, el seu final obert ens dona peu a que imaginem l'acabament que més ens agrade i potser ens portem una sorpresa i en un temps ens tornem a trobar una nova pel·lícula!

Quina opció triaries tu si...?

Un dels majors defectes de l'home és, sens dubte, la seua necessitat de conèixer les opinions alienes, tant per coses tan simples (com quin tipus de roba has de portar per tal de no ser criticat), com per a prendre les decisions més importants (com a quin partit polític votar).

Personalment, crec que si l'ésser humà s'ha distingit dels animals per la seua capacitat de raonar, no hauria d'oblidar-se del seu propi criteri a l'hora de triar totes eixes coses que repercuteixen en la seua vida. No vull dir amb açò que siga roïn demanar consell als demés per tal d'ajudarte a triar què opció pot resultar més beneficiosa, però s'ha de tenir en compte que cap persona coneixerà millor la teua situació que tu mateix, és a dir, potser que els teus familiars t'aconsellen amb el cor a la mà, però això no vol dir que a l'hora de donar arguments a favor o en contra d'una elecció no imponguen la seua pròpia situació. Per molt que utilitzen la frase "si jo fos tu...", és poc probable que puguen posar-s'hi totalment en el teu lloc.

Les Supersticions

Una superstició és la creència en que un determinat fenomen o situació té una explicació mística, màgica o simplement adquirida cultural o socialment sense cap tipus de demostració científica.
A continuació, un llistat de les supersticions més anomenades i conegudes i una xicoteta explicació sobre per què han sigut considerades com a tal;

El Groc

La tradició cristiana va relacionar aquest color amb el del sofre dels inferns i el va convertir en la imatge de la falsedat i la traició. A més és el símbol de l'adulteri i dels heretges i apestats de l'Edat Mitjana.

Escales

Passar sota una escala dona mala sort; acaba amb tota possibilitat de casar-se durant eixe any. Aquesta superstició va tenir un origen religiós i aquest va ésser el següent; quan l'escala es col·loca contra la paret forma un triangle, que l'Esglesia va identificar amb el símbol que correspon al que va formar l'escala per la qual es va baixar el cos de Crist amb la Creu i el sòl. Es pensava que en aquest triangle vivien la maldat i el dimoni.

Els Gats Negres

Al segle XII, l'Esglesia va començar una persecució als gats, als que considerava símbol del dimoni i cos metamòrfic de les bruixes. Aquesta persecució va prendre's tan seriosament que va arribar a convertir-se en espectacle la nit de San Joan, nit en la que aquestos animals eren cremats en fogueres.

El Paraigües

Mai a d'obrir-se un paraigües en l'interior d'una casa, d'un lloc tancat o fins i tot, el vestíbul o balcó de qualsevol lloc. Fer-ho implica interrompre l'itinerari del regne de la llum, (el Sol) i això molestava als déus.

La Sal

La sal és un element de la terra que des de sempre s'ha considerat protectora davant maleficis i portadora de bona sort. No obstant açò, derramar de forma involuntària la sal o que es caiga un saler dona mala sort per què aquell que haja sigut responsable de l'incident, derramarà tantes llàgrimes com grans de sal hagen sigut desperdiciats. Alguns pretenen que aquesta creència procedeix de l'últim Sopar, en la que Crist va cometre eixe error.

Tenen els xics la vida més fàcil que les xiques?

Per a parlar d'aquesta qüestió m'agradaria centrar-m'hi en les diferències entre ambdós sexes en allò referit a la recerca de treball.

Recents estudis afirmen que a Espanya, la diferència entre els sous d'homes i dones es trobava sobre el 26% a l'any 2006. Des d'aleshores fins ara, la xifra s'ha reduït al 16%. No obstant això, jo soc l'opinió que els homes compten infinitat d'avantatges a l'hores de cercar treball.

Gran part d'aquest problema recau sobre la por dels empresaris a les baixes maternals en les dones que tenen una edat compresa entre els 30 i 40 anys; al contractar una dona, cal mirar si té parella, està casada o té fills.

En el primer cas, la dona en qüestió pot necessitar dies per casar-se o tenir fills, (vull dir que hi ha moltes probabilitats de quedar-s'hi prenyada i, aleshores, necessitaria com a mínim cinc mesos entre tenir i cuidar del fill). Quant al segon cas no s'hi posen tantes peques, però en parlar del tercer cas la cosa canvia; els fills poden caure malalts o necessitar qualsevol altre tipus d'atenció que, m'atreviria a dir, que en la majoria dels casos ve donada per sa mare; és per açò que es parla dels "problemes de disponibilitat".

Aprofitaré per comentar de la injustícia d'aquells treballs considerats sempre com a femenins que, per ser realitzats per homes, prenen més valor, (de cuinera a xef, de costurera a dissenyador). Es açò una necessitat de provar que els homes son més hàbils que les dones fins i tot en aquests casos?

En conclusió; hem avançat, és clar que sí, ja que a poc a poc la dona pot participar i realitzar tasques tals com les derivades de la política i queda vigent precisament per açò, que no hi seguim "aturats" en l'època on es pensava i prohibia a la dona eixir de la cuina, però estic seguda que encara així, es podrien polir molts detalls.

Teatre, d'Àngel Guimerà

Escena VII

Saïd: Què estrany que sóc! Hi ha cops que donaría

per ser ja en terra aquesta nau i d'altres

voldría que la costa sempre, sempre ens fugís al davant sens mai tenir-la.

Mes, què passa amb el meu ser? I això de l'hora

que ella em volgué matar! I com s'explica

que jo la perdonés? Doncs ara sento

no haver-la mort i trepitjat, per rompre

l'encís que em lliga a aqueixa dona estranya,

que no sé què hi ha en ella, que no és feta

com les altres ho són; que és aromosa

d'un aroma que ofega i embriaga,

i fa plorar per dintre i esborrona!

Ah! Que vagi a l'harem! Mes jo podía

no portar-la a son pare tan de pressa.

Jo podía llavors, quin greu! Al cloure ella els ulls decandida, com no em veien,

pendre en les mans son cap i contemplar-la

dolçament fit a fit i a flor de llavi,

aguantant-me el respir i els salts dels muscles!

I al sentir-me morir, sa galta freda

acostar-la a ma galta xardorosa,

estrènyer-la a mon pit i al rebregar-la

dins mes grapes d'acer com flor de lliri,

ofegar-la a petons i fer-la meva

amb l'instint de la fera i del salvatge!

Si ara aquíla tingués com aquell vespre!

Si ara aquí la tingués, una altra volta

com a un nin a son pare la duria,

sens mirar-la tan sols, que em fa vergonya!

Una d'homes i dones

Enlloc de parlar de la Magdalena, darrera festa viscuda a Castelló, he decidit fer-ho d'un tema amb tan poca relació amb l'anomenada festivitat com és la hipocresía de la societat en què vivim. Faig referència amb açò al marcat masclisme que encara ara forma part de la ideología de moltes persones.

Aquest tema en particular és un dels que més m'alteren, pel fet que àmbits que han sigut considerats sempre com pertanyents a les dones, hui en dia fan rics a una sèrie d'homes que, en la meua humil opinió, no tenen ni un quart de l'experiència que té qualsevol àvia que per certes circumstàncies s'ha passat tota la vida cosint o tancada a la cuina.

Exacte, per què Carlos Arguiñano, Ferran Adrià, Victorio & Lucchino i derivats són tan famosos i admirats per fer un "treball" que totes les dones fan diàriament? A cap dona li paguen per cuinar o cosir per a les seues famílies cada vegada que ho fa! Això sí, potser un home ho tinga fàcil alhora de triar el seu ofici encara que aquest siga considerat "femení", però en quant una dona vol pujar en la societat exercint d'algún càrrec polític, per exemple, tothom posa en dubte la seua capacitat per tal de prendre decisions.

Està clar que la discriminació no acabarà mai!

Potser més que una tradició

En l'entrada de hui, parlaré del darrer esdeveniment a València; les falles. Les falles són la setmana de festa de la ciutat i en aquesta es planten i es cremen les anomenades falles.
Ara bé, com totes les tradicions, les falles tenen un origen en aquest cas, pagà. Fa mil·lers d'anys hi havia el costum a València de cremar el trastos vells al final de l'hivern i aquest costum va anar evolucionant fins que els valencians començaren a cremar figuretes que representaven persones o fets de l'any anterior per tal d'alliberar-se del pes que comportaven uns i altres. A partir d'açò, la festa va anar adquirint un caràcter més irònic i els munts de deixalles es van convertir en monuments prou elaborats on els ninots i escenes evocades eren dissenyades i pintades amb cura.

No obstant allò jocós de la festa, el govern local i nacional la van voler prohibir perquè normalment les escenes representades eren crítiques cap a ells o cap a l'esglèsia. Tant així, que durant la dictadura de Franco va perdre gran part del seu sarcasme degut a la censura.

Temps després, una vegada s'hi va reinstaurar la democràcia, les falles tornaren a ser crítiques, sarcàstiques i sovint obscenes. Això és el que hem heretat tots nosaltres, que gaudim d'unes falles alliberades de mals judicis, censura i prohibicions. Unes falles colorides, impressionants i que val la pena veure.

Les festes comencen unes setmanes abans de l'1 de març i ho fan amb l'elecció de la nova fallera major a un esdeveniment conegut com la crida. Després d'açò i ja quan les falles pròpiament dites han arribat, hi té lloc la plantà, on molts casals organitzen tots els dies despertades sobre les 8 del matí, mascletades sobre l'una del migdia i cordades per les nits. Els dies 17 i 18 totes les falleres majors i infantils fan una ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. La nit del 18 és coneguda com la Nit del Foc, quan es dispara el castell de focs d'artifici més important i es balla pels carrers fins la matinada. Finalment, el 19 per la nit és la cremà, on es cremen les falles; primer les infantils, després la infantil guanyadora, a continuació les normals i una hora més tard, la guanyadora i la de la plaça de l'ajuntament.

Una bona forma de tirar els diners!

Uns dies després de publicar el greu esdeveniment al Japò, utilitzaré el bloc per parlar d'un tema tan actual com depriment; la decadència del món a l'hora de triar a les seues icones musicals.

Hui en dia et poses la ràdio i l'únic que escoltes són les ràncies cançons d'uns xiquets o xiquetes que saben de música lo mateix que un gos de cirurgia. O es que Justin Bieber, Miley Cyrus i derivats es mereixen ser reconeguts amb el mateix nom que grups tals com AC/DC, els Rolling Stones o altres músics més actuals?

En la meua humil opinió, els ha sigut massa fàcil atacar el sector infantil perquè, quants xiquets s'hauràn quedat sens una motxilla de Hannah Montana o un CD de qualsevol cantant pertanyent a Disney Channel?

L'altre dia vaig comprar-me una revista i hi havia tot un reportatge, amb les seues corresponents tres pàgines, que havia sigut emprat per descriure la casa de Justin Bieber, un adolescent de setze anys que deu de tenir més diners que una població sencera d'Àfrica. Doncs, fullejant l'anomenada revista vaig trobar-me amb un pis prou més gran de lo que un xiquet com ell necessita i em vaig preguntar, és així com deuen estar les coses en plena crisi econòmica? Pares i mares patint per trobar un treball i aquest xic vivint en una casa on podrien viure dos o tres famílies?

Dades com aquestes són les que pitjor em senten, sobretot pel fet que no s'hi pot fer res per evitar que persones d'aquest tipus s'enriqueixin a la nostra costa. A més, no veig normal que un professor, que dedica hores a ensenyar coses útils als propers treballadors, guanye menys diners o siga el primer en la llista que el govern té preparada per llevar sou de ser necessari.

Però gran part de la culpa pertany a grups com Disney Channel, que poc a poc ens va transmetent trossos de la cultura americana que de poc pot servir-nos hui en dia. Encara recorde les bones pel·lícules que en creava i que jo veia de menuda! Tot allò s'ha anat distorsionant i ara en lloc de veure al tradicional Mickey Mouse ens trobem buscant-li la gràcia a una adolescent que oculta la seua vertadera identitat a la resta del món perquè aquest no sàpiga que és una estrela del rock!

De veritat valdrà la pena encendre la televisió d'açí a uns anys, quan la part més cutre d'Amèrica ens haja invadit?