Decepció

He de confessar que em sent un poc culpable: sabent com estan les coses en l'àmbit educatiu -del qual no podré separar-me fins uns quants anys- no he anat a la manifestació que ha tingut lloc hui per a expressar, una vegada més -i que els nostres estimats polítics facen oïdes sordes-, el descontent general davant dels retalls, inútils e infames retalls!

He preferit passar-me per l'UJI -Universitat Jaume I- a que em desmunten l'esquema que tant m'havia costat fer sobre el meu futur. Una bona decisió on les haja.

I és que, on tots els encarregats de donar les xarrades als pròxims universitaris fan tot el que poden per a convéncer-los de que la carrera a què representen és la millor de totes, els de Medicina prefereixen espantar l'alumnat. En cas contrari, ens hagueren informat millor sobre el transcurs del curs, les assignatures que donaríem, la bona decisió que estem prenent si ens fem metges i un interminable etcètera.

No és que tinguera les idees totalment clares, per a què mentir? Però l'única llum al final del camí, per dir-ho d'una forma més poètica, era eixa opció: una carrera totalment vocacional i altruista, l'objectiu final de la qual no és altre que ajudar als qui ho necessiten.

Així i tot, ni tota la bona intenció del món pot superar la desgana amb que et reben en una carrera en la que l'única cosa que no els falta són alumnes. Què vol dir això? Que, de sobte, tots volem guanyar-nos el cel amb una vida sacrificada pels altres? Que queda millor presentar-te davant dels altres com el Dr. Comtediguen que dient qualsevol altra professió?

No ho sé, només tinc clar que eixos no eren els meus motius i que ara ja no sé si val la pena voler estudiar a l'UJI. O Medicina.

"La Pastora", el maqui hermafrodita

És sens dubte, un del personatges més mítics de "Els Ports" (Castelló). Molt s'ha escrit i parlat sobre ell i alguns ho han fet amb prou mala baba, jo només exposaré els fets.


Florenci Pla Messeguer, conegut com "La Pastora", va nàixer a la Vallibona en 1917 i ho va fer amb una malformació genital que no permetia diferenciar els seus atributs masculins del femenins i, davant del dubte, els seus pares el van batejar com a Teresa per tal de veure si així s'estalviava el servei militar. Però, en l'adolescència va començar a desenvolupar trets masculins evidents malgrat que va viure com a dona fins als trenta-dos anys. 


Les coses van canviar a principis dels ans quaranta, quan els grups clandestins de guerrillers anti-franquistes, els maquis, es van refugiar al massís de "Els Ports" anomenat "El Cabanil" i va decidir unir-se a ells. Aleshores va deixar enrere la indumentària femenina i es va fer dir Florenci.


Però, prompte, la policia va ofegar les aspiracions dels guerrillers. Per això, "La Pastora" i el seu camarada maqui Francisco Serrano van preferir desertar encara que no van deixar de cometre emboscades, robatoris i segrests pel seu compte.


Més tard va emigrar a Andorra, on va exercir com a pastor i contrabandista i on el van detenir l'any 1960. Així va començar una mena de disputa arran el fet de a quina presó enviar-lo, ja que encara que portara temps actuant com a home, als registres encara comptava com a dona. Per això mateix se li van fer unes proves mèdiques que van demostrar que era un home de cap a peus i que patia un pseudohermafroditisme masculí, -els més sensibles que no continuen llegint- amb un escrot bífid i un penis de dimensions reduïdes.


Poc després, va ser jutjat en consell de guerra, que el va sentenciar a quinze anys de presó.


Una història curiosa que va sorgir, com la de l'hotel per a mascotes que vaig escriure fa relativament poc, durant una conversa familiar. Potser ara que has llegit açò et preguntes, per què parlaran d'aquestes coses a s'ha casa? Doncs bé, no ho sé. Però millor és parlar d'açò, un fet curiós com molt pocs ho són, que donar-li voltes al cercle viciós que és el tema de la crisi, de la corrupció dels polítics o del feroç avanç del canvi climàtic.

Merda, mierda, shit, scheiße, hovno...

Hui a la classe de Valencià hem parlat de llengües minoritàries i minoritzades i, com que a vegades el meu cap es permet la llibertat de pensar en les coses que vol, he arribat a la conclusió que es prou curiós que, en aprendre una llengua, tots nosaltres tendim a preferir saber les grolleries en lloc d'expressions tan innocents com Bon dia! o He tingut un problema amb... Per què?

A simple vista pareix que això es dega al fet que és graciós perquè, qui no troba divertit allò d'insultar a algú i que aquest desconega el que li has dit?

No obstant això, si aprofundim un poc i, potser, li donem més voltes del que deuríem, ens trobarem amb que és una mena de defensa cap a la possibilitat de que aquestes grolleries estiguen dirigides cap a nosaltres.

Per altra part, possiblement açò siga així pel fet que totes aquestes paraules són molt més simples que frases completes sobre temes més...importants?

Siga com siga, puc assegurar que tots aquells alumnes que en Anglès trauen notes vergonyoses perquè s'empenyen en que no entenen res i donen l'assignatura per perduda, saben perfectament com es diu merda, fill de i un llarg etcètera que no comentaré perquè sóc una xica fina i respectuosa amb el contingut de les meues entrades al bloc.

Ara bé, caldria canviar açò? Siguen verdes o roges les flors segueixen sent flors i unes paraules apreses en un altre idioma segueixen sent paraules apreses en un altre idioma, perquè restringir-ho?

Best Friends Pet Care Resort

L'entrada de hui serà una mena de tribut a totes aquelles converses que tan prompte poden anar del fred que fa, les banyes que tal artista li ha posat a la seua parella que -per descomptat!- tothom ha de conèixer, la propera arribada dels extraterrestres o, afegim-li doncs un poc de serietat a l'assumpte, d'economia.

És un fet que el planeta Terra s'afona en un mar de deutes, misèria i desesperació, que tots el polítics són uns inútils amb una veu massa esperançadora i que tots el votants ho són més encara per permetre que governen. O que, al menys, intenten fer-ho. Però allò que ara ens ocupa és posar-li mida a la estupidesa humana, és a dir, com pot ser que, estant com estem -amb països sencers morint de fam, guerres expandint-se per tot arreu, malalties rares que ningú no s'anima a investigar per falta de fiança i un llarg etcètera-, siga possible que hi haja persones que posen per davant de si mateixes a les seues mascotes?

Potser vos pregunteu de què estic parlant, doncs bé, el darrer diumenge vaig parlar d'açò mateix amb la meua família i, sincerament, em va semblar tan inversemblant que només arribar a casa ho vaig buscar per Internet. Grans foren la meua sorpresa i disgust en trobar un article interessantisim titulat: Disney World inaugurarà un hotel de lujo para mascotas. Com ho heu llegit! Un hotel per a mascotes. No sóc una persona partidària del maltractament animal i, per això mateix, voldria dir dues coses: per una part, que aquest és una altra mena de maltractament més silenciós, no tan cridaner. Per una altra, per què invertir diners en aquesta -no tinc altra paraula per a descriure-la- merda quan els nombres rojos s'acumulen en tots els comptes bancaris? Per l'amor de Déu!

El famós hotel, anomenat concretament Best Friends Pet Care Resort i inaugurat a Florida, conta amb més de 4.600 metres quadrats d'àrees de joc i d'espais per allotjar fins a 270 gossos i 30 gats -no sé per què no al revés, potser els gats no tinguen els mateixos drets que els gossos o alguna bogeria semblant!- en una nit, així com també petites mascotes com hàmsters, cobais, conills i fures. Però per descomptat que això no és tot per què, de sobte, tot animal digne necessita una habitació VIP amb televisió, llits ortopèdics i patis privats, un parc aquàtic només per a canins de 121 metres quadrats i atencions especials com gelats o tonyina per a picar!

En paraules de Dennis Dolan, presidenta i directora executiva de l'hotel: "La nostra meta és assegurar que les mascotes que es queden amb nosaltres tinguen unes divertides vacances plenes d'acció". Per favor, qui pense que aquesta dóna hauria d'anar a veure un psicòleg que aixeque el braç!

Bé, allò pitjor de tot és, sens dubte, que la empresa Best Friends Pet Care té el seu bon grapat d'èxit i compte amb 40 centres de cura de mascotes en 18 estats de Estats Units -i jo que pensaba que els americans pertanyien al país més desenvolupat!

I al mateix temps que açò passa, molta gent està reduint a inhumanes les seues condicions de vida... Sembla mentida, veritat? 

Victoria's Secret Angels

Encara que ja hagen passat uns dies des que va tenir lloc (concretament, el darrer 10 de Novembre), a l'entrada de hui parlaré de la desfilada dels Angels de Victoria's Secret, una companyia nord americana que dissenya llenceria i altres productes de bellesa femenina des que fou fundada l'any 1977 per Roy Raymon qui, tot s'ha de dir, va suicidar-se al 1993 al saltar del pont del Golden Gate (California).


Doncs bé, aquesta desfilada serveix per a dos coses: una, per a que els homes siguen castigats per les hormones i dues per a que les dones ens posem a dieta. I es que els Angels tenen molt poc de diví i massa de pecat! Ho això diuen. La característica que més em crida l'atenció és eixe bombolleig hipnòtic que tenen totes tot i pujades a eixos andamis que algunes persones reconeixen com a ximples tacons. 


La desfilada va estar dividida en set parts, cadascuna més cridanera e inversemblant que l'anterior que posa en evidència que, per tal d'anar a dormir, no hi ha prou amb uns pantalons i una camisa, sinó que hi ha que posar-se damunt tota una parafernàlia que sembla suscitar de tot, menys bons somnis. Així doncs, començarem amb la part important:


- Ballet: després de l'actuació d'uns ballarins que practicaren algunes de les posicions i girs propis del ballet (vaja, què curiós!), les models van entrar totes vestides amb tuls, plomes i ales de papallona.

- Super Angels: aquest va ser el moment de les recreacions dels looks dels herois (o heroïnes) dels còmics. Colors neó i lletres XXL per la part més alternativa del show. A més a més, va arribar el moment de dur a terme la primera actuació en directe, les de Kanye West i Jay-Z (famosos rapers nord americans).

- Passion: estètica espanyola amb un fons groc i roig que il·luminava dues enormes alfombres en forma de cor confeccionades amb pètals gegants. Ventalls, peinetes i volants per a una part plena de passió (açò no deixa de sorprendre'm!).

- Angels Aquatic: part del show dedicada al mar. Frecs imitant la vegetació marina, formes inspirades en clòtxines, pedreria i molt de cristall com els reflexos que fa la mar a la llum del Sol o a la Lluna. Ací va ser el torn d'eixir a escena a Maroon 5 i la seua cançó Moves Like Jagger.

- I put a spell on you: part plena de senyals romàntiques amb estètica de principis del segle XIX on la randa fou la protagonista.

- Club Pink: també colors i llums de neó per a la col·lecció més jove de Victoria's Secret, la qual va posar punt i final al show. Això si, no per ser l'últim acte fou el menys emocionant! La rapera Nicki Minaj va tenir el seu protagonisme i va marcar un molt bon final.

- ¡Fin de fiesta!: s'acaba el show amb un remix d'èxits de Lady Gaga, totes les top model van eixir a la passarel·la a ballar amb globus i confeti que va caure del sostre i amb els cantants que havien fet més impressionant la desfilada actuant en directe davant tots aquells enamorats de la moda.

Doncs així és com s'entén ara la moda en general i la llenceria en particular: com tot un espectacle ple d'actuacions, colors i animació en directe. Encara que no puc evitar preguntar-me com ens quedaria aquesta roba (podem dir-li així realment?) a la resta de mortals femenines amb un gust especial per menjar i no precisament verdures. Realment aquests dissenys estan fets per a nosaltres?

Saber de lletra

Enric Valor i Vives fou un narrador valencià que va fer un dels treballs més importants de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou també un dels principals promotors de l'estandardització i normalització del valencià.


A banda de la seua coneguda trilogia El Cicle de Cassana (Sense la terra promera, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó) i d'unes altres obres soltes també conegudes, cal anomenar La idea de l'emigrant.


Aquesta es una novel·la que gira al voltant de la vida d'una família de masovers, els Ripoll, que, en quedar sense pares, van haver de traure endavant la seua herència, el mas de la Til·lera. Els orfes, Vicent i Bernat, van dur una relació fraternal sense cap agitació fins que aquest últim decideix que el camp se li queda xicotet, que vol saber de lletra. Aleshores, una sèrie d'esdeveniments tenen lloc: Vicent troba una muller, Basília, que prompte desenvolupa una atracció fatal arran Bernat; per part del matrimoni venen al món dos Ripoll més, Vicenteta i Basili i Bernat es casa amb Teresa, una dona de salut feble que mor temps després de donar-li al camperol un fill, Àngel.


Arriba un moment en que Bernat vol provar sort a Amèrica, vol fer-se ric per tal d'aconseguir que el seu fill pogués estudiar i proporcionar-se un bon futur lluny de les amargors i durs treballs del camp. Així doncs, se'n va a Argentina i deixa al seu fill a càrrec del seu germà i família. Àngel pateix injustament el resultat de les frustracions dels seus parents: l'oncle que no suporta que el xiquet vulga, com va voler son pare, saber de lletra, la tia que veu en ell una personificació del seu amor impossible i els cosins, que no els han ensenyat a respectar-lo. 


No obstant açò, al mateix temps que Bernat comença a enviar diners des d'Amèrica, la sort d'Àngel canvia i, amb tones d'esforç, aconsegueix traure's el batxillerat ajudat pels interessos de tots aquells que no volen altra cosa que prendre part dels triomfs de Bernat a l'altra banda del món, troba una parella i una vocació, la de advocat.


Encara que la pena que sents per Àngel resta entreteniment al llibre, un camí comences a llegir-lo la curiositat per resoldre tota mena d'interrogants et sacseja: fins on arribarà la gelosia i egoisme de Basília? Què pasarà a Argentina amb Bernat? Aconseguirà Àngel traure's la carrera? Si ho fa, què serà del mas de la Til·lera i dels seus altres habitants?


És interessant i mostra com l'ésser humà pot arribar a arrossegar-se pel fang per tal d'aconseguir alguna almoina d'aquell que té alguna cosa que pot proporcionar-le, si estreny el botons que ha d'estrènyer, qualsevol tipus de benefici, econòmic, polític, social...Tal vegada pots aprendre com no t'has de comportar amb els altres i que has de ser capaç d'eixir endavant per tu mateix o amb les menors ajudes exteriors possibles.

Els MTV EMA tornen al 2011!

Els MTV Europe Music Awards (EMA's) són uns premis que es donen anualment des del 1994 i engloben una sèrie de categories: millor grup internacional, millor video, millor directe, millor artista revelació, millor Pop, millor Hip Hop, millor Rock, etc. En resum, tot allò relacionat amb la música europea.


Els EMA's van tenir lloc el darrer diumenge a les 21:00 hores i, com cada any, va estar ple d'excentricitats cortesia dels artistes nominats. I, totes aquestes extravagàncies, tenen nom i cognoms i ens venen donades de totes les maneres.






En primer lloc, cal anomenar la cantant britànica Jessie J, qui ha sobreeixit amb cançons com Price Tag encara que va començar la seua carrera fa, com aquell que diu, dos dies.


Amb tan sols vint-i-tres anys, aquesta xica forma part de les llistes d'artistes més escoltats quasi a tot arreu, Espanya inclosa. Però, per suposat, part de la propaganda que s'ha fet a si mateixa li ve de la seua imatge, sempre coberta amb dissenys complexos i estranys que no va dubtar a dur en la gala dels EMA's. Potser no va eixir amb premi, però va fer un boníssim espectacle que va deixar ben clar que la seua veu es mereixia un reconeixement.

També hauriem d'esmentar la cantant Katy Perry qui, des dels seus inicis com a artista globalment coneguda amb cançons com Hot n' Cold, fins ara, amb altres tals com Last Friday Night, s'ha fet un lloc en tots els mòvils, reproductors de música i ordenadors jovents de la mà d'una estètica força acolorida i, sovint, setentera.


Ella si va sortir amb el gallardó de Millor Directe i, personalment, crec que s'ho havia guanyat. Com va dir, és molt fàcil baixar-se una cançó d'Internet o veure un video des del Youtube, però això no produeix la mateixa satisfacció que anar a un concert i veure amb els teus propis ulls fins on pot arribar la imaginació d'un bon artista.




Això si, qui s'emporta el premi a la més cridanera, com tothom pot imaginar-se, no és altra que l'afamada Lady Gaga.


Qui hauria pensat mai que una jove el nom de la qual és Stefani Joanne Angelina Germanotta podia arribar tant alt algun dia? Doncs si, ho ha fet, i sempre que ix en públic demostra perquè. No s'amaga, segueix sent fidel al seu estil impossible, constituint tota ella una icona per a tots els seus fans, anomenats per ella monsters.


Sempre sorprèn, sempre té als seus seguidors esperant per tal de veure què noves ocurrències li venen al cap i, puc dir, que mai et decep, sempre supera les expectatives. Per això, va acabar amb un premi a la Millor artista femenina, a la Millor cançó i al Millor video gràcies a la seua creativitat a l'hora de composar Born This Way.




Bé doncs, ara la pregunta no és altra que, per què ens atrau tot allò estrafolari? Quina mena d'atractiu té per tots nosaltres que una persona feta de la mateixa matèria de la que estem fets nosaltres s'adorne amb robes que ningú no ens posariem mai? Ni idea, però sembla que no té importància, cada vestimenta és ara com un senyal de identitat pels artistes. Com es sol dir per ací, quant més sucre més dolç!