Un camí llegida aquesta oració, s'hi poden pensar dues coses; la primera, que el senyor Cumming gaudia del plaer de poder dir que era una persona sabuda, algú a qui les incoherències que l'ésser humà fa normalment no podien sorprendre. L'altra, que potser ni ell mateix seria capaç d'eixir a fer front al món sense amagar-se davant d'alguna màscara, sense tenir eixa por que tothom tenim davant dels obstàculs que la vida en sí i aquells que ens envolten ens poden posar.
No vuic parèixer hipòcrita, per això diré abans de res que jo, precisament jo, no sóc cap exemple d'honestitat o de valor, però tampoc entenc per què sempre volem alterar les nostres personalitats, canviar-les fins que potser ni nosaltres mateixos ens reconeixem.
L'única explicació que em ve al cap és que som el reflex de la nostra pròpia inseguretat, que un camí comencem a mentir per tal de protegir-nos segons les circumstàncies no podem tornar enrere; des de la primera volta que decidim que la cara que la nostra família veu de nosaltres no serà la mateixa que veuran els nostres futurs amics ni tampoc la mateixa que veuran els professors o metges.Sembla un poc trist açò de no poder conèixer els autèntics "jo" de tots aquells que alguna volta es creuaran al nostre camí.
No obstant això, tinc la sensació de que tots ens hem acostumat a aquesta situació i ens sentim afortunats per conèixer com si fos nostra la màscara que alguna de les persones que més paper fan en les nostres vides s'hi posen davant de nosaltres.
Tots participem en la mentida, tots mentim, tots ens amaguem; hem trobat la nostra tranquil·litat en açò, la nostra seguretat en saber que no hi som els únics jugadors.
Quasi podria dir que és fins i tot divertit per què, fins a quantes màscares diferents pot posar-se una mateixa persona?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada