Decepció

He de confessar que em sent un poc culpable: sabent com estan les coses en l'àmbit educatiu -del qual no podré separar-me fins uns quants anys- no he anat a la manifestació que ha tingut lloc hui per a expressar, una vegada més -i que els nostres estimats polítics facen oïdes sordes-, el descontent general davant dels retalls, inútils e infames retalls!

He preferit passar-me per l'UJI -Universitat Jaume I- a que em desmunten l'esquema que tant m'havia costat fer sobre el meu futur. Una bona decisió on les haja.

I és que, on tots els encarregats de donar les xarrades als pròxims universitaris fan tot el que poden per a convéncer-los de que la carrera a què representen és la millor de totes, els de Medicina prefereixen espantar l'alumnat. En cas contrari, ens hagueren informat millor sobre el transcurs del curs, les assignatures que donaríem, la bona decisió que estem prenent si ens fem metges i un interminable etcètera.

No és que tinguera les idees totalment clares, per a què mentir? Però l'única llum al final del camí, per dir-ho d'una forma més poètica, era eixa opció: una carrera totalment vocacional i altruista, l'objectiu final de la qual no és altre que ajudar als qui ho necessiten.

Així i tot, ni tota la bona intenció del món pot superar la desgana amb que et reben en una carrera en la que l'única cosa que no els falta són alumnes. Què vol dir això? Que, de sobte, tots volem guanyar-nos el cel amb una vida sacrificada pels altres? Que queda millor presentar-te davant dels altres com el Dr. Comtediguen que dient qualsevol altra professió?

No ho sé, només tinc clar que eixos no eren els meus motius i que ara ja no sé si val la pena voler estudiar a l'UJI. O Medicina.

"La Pastora", el maqui hermafrodita

És sens dubte, un del personatges més mítics de "Els Ports" (Castelló). Molt s'ha escrit i parlat sobre ell i alguns ho han fet amb prou mala baba, jo només exposaré els fets.


Florenci Pla Messeguer, conegut com "La Pastora", va nàixer a la Vallibona en 1917 i ho va fer amb una malformació genital que no permetia diferenciar els seus atributs masculins del femenins i, davant del dubte, els seus pares el van batejar com a Teresa per tal de veure si així s'estalviava el servei militar. Però, en l'adolescència va començar a desenvolupar trets masculins evidents malgrat que va viure com a dona fins als trenta-dos anys. 


Les coses van canviar a principis dels ans quaranta, quan els grups clandestins de guerrillers anti-franquistes, els maquis, es van refugiar al massís de "Els Ports" anomenat "El Cabanil" i va decidir unir-se a ells. Aleshores va deixar enrere la indumentària femenina i es va fer dir Florenci.


Però, prompte, la policia va ofegar les aspiracions dels guerrillers. Per això, "La Pastora" i el seu camarada maqui Francisco Serrano van preferir desertar encara que no van deixar de cometre emboscades, robatoris i segrests pel seu compte.


Més tard va emigrar a Andorra, on va exercir com a pastor i contrabandista i on el van detenir l'any 1960. Així va començar una mena de disputa arran el fet de a quina presó enviar-lo, ja que encara que portara temps actuant com a home, als registres encara comptava com a dona. Per això mateix se li van fer unes proves mèdiques que van demostrar que era un home de cap a peus i que patia un pseudohermafroditisme masculí, -els més sensibles que no continuen llegint- amb un escrot bífid i un penis de dimensions reduïdes.


Poc després, va ser jutjat en consell de guerra, que el va sentenciar a quinze anys de presó.


Una història curiosa que va sorgir, com la de l'hotel per a mascotes que vaig escriure fa relativament poc, durant una conversa familiar. Potser ara que has llegit açò et preguntes, per què parlaran d'aquestes coses a s'ha casa? Doncs bé, no ho sé. Però millor és parlar d'açò, un fet curiós com molt pocs ho són, que donar-li voltes al cercle viciós que és el tema de la crisi, de la corrupció dels polítics o del feroç avanç del canvi climàtic.

Merda, mierda, shit, scheiße, hovno...

Hui a la classe de Valencià hem parlat de llengües minoritàries i minoritzades i, com que a vegades el meu cap es permet la llibertat de pensar en les coses que vol, he arribat a la conclusió que es prou curiós que, en aprendre una llengua, tots nosaltres tendim a preferir saber les grolleries en lloc d'expressions tan innocents com Bon dia! o He tingut un problema amb... Per què?

A simple vista pareix que això es dega al fet que és graciós perquè, qui no troba divertit allò d'insultar a algú i que aquest desconega el que li has dit?

No obstant això, si aprofundim un poc i, potser, li donem més voltes del que deuríem, ens trobarem amb que és una mena de defensa cap a la possibilitat de que aquestes grolleries estiguen dirigides cap a nosaltres.

Per altra part, possiblement açò siga així pel fet que totes aquestes paraules són molt més simples que frases completes sobre temes més...importants?

Siga com siga, puc assegurar que tots aquells alumnes que en Anglès trauen notes vergonyoses perquè s'empenyen en que no entenen res i donen l'assignatura per perduda, saben perfectament com es diu merda, fill de i un llarg etcètera que no comentaré perquè sóc una xica fina i respectuosa amb el contingut de les meues entrades al bloc.

Ara bé, caldria canviar açò? Siguen verdes o roges les flors segueixen sent flors i unes paraules apreses en un altre idioma segueixen sent paraules apreses en un altre idioma, perquè restringir-ho?

Best Friends Pet Care Resort

L'entrada de hui serà una mena de tribut a totes aquelles converses que tan prompte poden anar del fred que fa, les banyes que tal artista li ha posat a la seua parella que -per descomptat!- tothom ha de conèixer, la propera arribada dels extraterrestres o, afegim-li doncs un poc de serietat a l'assumpte, d'economia.

És un fet que el planeta Terra s'afona en un mar de deutes, misèria i desesperació, que tots el polítics són uns inútils amb una veu massa esperançadora i que tots el votants ho són més encara per permetre que governen. O que, al menys, intenten fer-ho. Però allò que ara ens ocupa és posar-li mida a la estupidesa humana, és a dir, com pot ser que, estant com estem -amb països sencers morint de fam, guerres expandint-se per tot arreu, malalties rares que ningú no s'anima a investigar per falta de fiança i un llarg etcètera-, siga possible que hi haja persones que posen per davant de si mateixes a les seues mascotes?

Potser vos pregunteu de què estic parlant, doncs bé, el darrer diumenge vaig parlar d'açò mateix amb la meua família i, sincerament, em va semblar tan inversemblant que només arribar a casa ho vaig buscar per Internet. Grans foren la meua sorpresa i disgust en trobar un article interessantisim titulat: Disney World inaugurarà un hotel de lujo para mascotas. Com ho heu llegit! Un hotel per a mascotes. No sóc una persona partidària del maltractament animal i, per això mateix, voldria dir dues coses: per una part, que aquest és una altra mena de maltractament més silenciós, no tan cridaner. Per una altra, per què invertir diners en aquesta -no tinc altra paraula per a descriure-la- merda quan els nombres rojos s'acumulen en tots els comptes bancaris? Per l'amor de Déu!

El famós hotel, anomenat concretament Best Friends Pet Care Resort i inaugurat a Florida, conta amb més de 4.600 metres quadrats d'àrees de joc i d'espais per allotjar fins a 270 gossos i 30 gats -no sé per què no al revés, potser els gats no tinguen els mateixos drets que els gossos o alguna bogeria semblant!- en una nit, així com també petites mascotes com hàmsters, cobais, conills i fures. Però per descomptat que això no és tot per què, de sobte, tot animal digne necessita una habitació VIP amb televisió, llits ortopèdics i patis privats, un parc aquàtic només per a canins de 121 metres quadrats i atencions especials com gelats o tonyina per a picar!

En paraules de Dennis Dolan, presidenta i directora executiva de l'hotel: "La nostra meta és assegurar que les mascotes que es queden amb nosaltres tinguen unes divertides vacances plenes d'acció". Per favor, qui pense que aquesta dóna hauria d'anar a veure un psicòleg que aixeque el braç!

Bé, allò pitjor de tot és, sens dubte, que la empresa Best Friends Pet Care té el seu bon grapat d'èxit i compte amb 40 centres de cura de mascotes en 18 estats de Estats Units -i jo que pensaba que els americans pertanyien al país més desenvolupat!

I al mateix temps que açò passa, molta gent està reduint a inhumanes les seues condicions de vida... Sembla mentida, veritat? 

Victoria's Secret Angels

Encara que ja hagen passat uns dies des que va tenir lloc (concretament, el darrer 10 de Novembre), a l'entrada de hui parlaré de la desfilada dels Angels de Victoria's Secret, una companyia nord americana que dissenya llenceria i altres productes de bellesa femenina des que fou fundada l'any 1977 per Roy Raymon qui, tot s'ha de dir, va suicidar-se al 1993 al saltar del pont del Golden Gate (California).


Doncs bé, aquesta desfilada serveix per a dos coses: una, per a que els homes siguen castigats per les hormones i dues per a que les dones ens posem a dieta. I es que els Angels tenen molt poc de diví i massa de pecat! Ho això diuen. La característica que més em crida l'atenció és eixe bombolleig hipnòtic que tenen totes tot i pujades a eixos andamis que algunes persones reconeixen com a ximples tacons. 


La desfilada va estar dividida en set parts, cadascuna més cridanera e inversemblant que l'anterior que posa en evidència que, per tal d'anar a dormir, no hi ha prou amb uns pantalons i una camisa, sinó que hi ha que posar-se damunt tota una parafernàlia que sembla suscitar de tot, menys bons somnis. Així doncs, començarem amb la part important:


- Ballet: després de l'actuació d'uns ballarins que practicaren algunes de les posicions i girs propis del ballet (vaja, què curiós!), les models van entrar totes vestides amb tuls, plomes i ales de papallona.

- Super Angels: aquest va ser el moment de les recreacions dels looks dels herois (o heroïnes) dels còmics. Colors neó i lletres XXL per la part més alternativa del show. A més a més, va arribar el moment de dur a terme la primera actuació en directe, les de Kanye West i Jay-Z (famosos rapers nord americans).

- Passion: estètica espanyola amb un fons groc i roig que il·luminava dues enormes alfombres en forma de cor confeccionades amb pètals gegants. Ventalls, peinetes i volants per a una part plena de passió (açò no deixa de sorprendre'm!).

- Angels Aquatic: part del show dedicada al mar. Frecs imitant la vegetació marina, formes inspirades en clòtxines, pedreria i molt de cristall com els reflexos que fa la mar a la llum del Sol o a la Lluna. Ací va ser el torn d'eixir a escena a Maroon 5 i la seua cançó Moves Like Jagger.

- I put a spell on you: part plena de senyals romàntiques amb estètica de principis del segle XIX on la randa fou la protagonista.

- Club Pink: també colors i llums de neó per a la col·lecció més jove de Victoria's Secret, la qual va posar punt i final al show. Això si, no per ser l'últim acte fou el menys emocionant! La rapera Nicki Minaj va tenir el seu protagonisme i va marcar un molt bon final.

- ¡Fin de fiesta!: s'acaba el show amb un remix d'èxits de Lady Gaga, totes les top model van eixir a la passarel·la a ballar amb globus i confeti que va caure del sostre i amb els cantants que havien fet més impressionant la desfilada actuant en directe davant tots aquells enamorats de la moda.

Doncs així és com s'entén ara la moda en general i la llenceria en particular: com tot un espectacle ple d'actuacions, colors i animació en directe. Encara que no puc evitar preguntar-me com ens quedaria aquesta roba (podem dir-li així realment?) a la resta de mortals femenines amb un gust especial per menjar i no precisament verdures. Realment aquests dissenys estan fets per a nosaltres?

Saber de lletra

Enric Valor i Vives fou un narrador valencià que va fer un dels treballs més importants de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou també un dels principals promotors de l'estandardització i normalització del valencià.


A banda de la seua coneguda trilogia El Cicle de Cassana (Sense la terra promera, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó) i d'unes altres obres soltes també conegudes, cal anomenar La idea de l'emigrant.


Aquesta es una novel·la que gira al voltant de la vida d'una família de masovers, els Ripoll, que, en quedar sense pares, van haver de traure endavant la seua herència, el mas de la Til·lera. Els orfes, Vicent i Bernat, van dur una relació fraternal sense cap agitació fins que aquest últim decideix que el camp se li queda xicotet, que vol saber de lletra. Aleshores, una sèrie d'esdeveniments tenen lloc: Vicent troba una muller, Basília, que prompte desenvolupa una atracció fatal arran Bernat; per part del matrimoni venen al món dos Ripoll més, Vicenteta i Basili i Bernat es casa amb Teresa, una dona de salut feble que mor temps després de donar-li al camperol un fill, Àngel.


Arriba un moment en que Bernat vol provar sort a Amèrica, vol fer-se ric per tal d'aconseguir que el seu fill pogués estudiar i proporcionar-se un bon futur lluny de les amargors i durs treballs del camp. Així doncs, se'n va a Argentina i deixa al seu fill a càrrec del seu germà i família. Àngel pateix injustament el resultat de les frustracions dels seus parents: l'oncle que no suporta que el xiquet vulga, com va voler son pare, saber de lletra, la tia que veu en ell una personificació del seu amor impossible i els cosins, que no els han ensenyat a respectar-lo. 


No obstant açò, al mateix temps que Bernat comença a enviar diners des d'Amèrica, la sort d'Àngel canvia i, amb tones d'esforç, aconsegueix traure's el batxillerat ajudat pels interessos de tots aquells que no volen altra cosa que prendre part dels triomfs de Bernat a l'altra banda del món, troba una parella i una vocació, la de advocat.


Encara que la pena que sents per Àngel resta entreteniment al llibre, un camí comences a llegir-lo la curiositat per resoldre tota mena d'interrogants et sacseja: fins on arribarà la gelosia i egoisme de Basília? Què pasarà a Argentina amb Bernat? Aconseguirà Àngel traure's la carrera? Si ho fa, què serà del mas de la Til·lera i dels seus altres habitants?


És interessant i mostra com l'ésser humà pot arribar a arrossegar-se pel fang per tal d'aconseguir alguna almoina d'aquell que té alguna cosa que pot proporcionar-le, si estreny el botons que ha d'estrènyer, qualsevol tipus de benefici, econòmic, polític, social...Tal vegada pots aprendre com no t'has de comportar amb els altres i que has de ser capaç d'eixir endavant per tu mateix o amb les menors ajudes exteriors possibles.

Els MTV EMA tornen al 2011!

Els MTV Europe Music Awards (EMA's) són uns premis que es donen anualment des del 1994 i engloben una sèrie de categories: millor grup internacional, millor video, millor directe, millor artista revelació, millor Pop, millor Hip Hop, millor Rock, etc. En resum, tot allò relacionat amb la música europea.


Els EMA's van tenir lloc el darrer diumenge a les 21:00 hores i, com cada any, va estar ple d'excentricitats cortesia dels artistes nominats. I, totes aquestes extravagàncies, tenen nom i cognoms i ens venen donades de totes les maneres.






En primer lloc, cal anomenar la cantant britànica Jessie J, qui ha sobreeixit amb cançons com Price Tag encara que va començar la seua carrera fa, com aquell que diu, dos dies.


Amb tan sols vint-i-tres anys, aquesta xica forma part de les llistes d'artistes més escoltats quasi a tot arreu, Espanya inclosa. Però, per suposat, part de la propaganda que s'ha fet a si mateixa li ve de la seua imatge, sempre coberta amb dissenys complexos i estranys que no va dubtar a dur en la gala dels EMA's. Potser no va eixir amb premi, però va fer un boníssim espectacle que va deixar ben clar que la seua veu es mereixia un reconeixement.

També hauriem d'esmentar la cantant Katy Perry qui, des dels seus inicis com a artista globalment coneguda amb cançons com Hot n' Cold, fins ara, amb altres tals com Last Friday Night, s'ha fet un lloc en tots els mòvils, reproductors de música i ordenadors jovents de la mà d'una estètica força acolorida i, sovint, setentera.


Ella si va sortir amb el gallardó de Millor Directe i, personalment, crec que s'ho havia guanyat. Com va dir, és molt fàcil baixar-se una cançó d'Internet o veure un video des del Youtube, però això no produeix la mateixa satisfacció que anar a un concert i veure amb els teus propis ulls fins on pot arribar la imaginació d'un bon artista.




Això si, qui s'emporta el premi a la més cridanera, com tothom pot imaginar-se, no és altra que l'afamada Lady Gaga.


Qui hauria pensat mai que una jove el nom de la qual és Stefani Joanne Angelina Germanotta podia arribar tant alt algun dia? Doncs si, ho ha fet, i sempre que ix en públic demostra perquè. No s'amaga, segueix sent fidel al seu estil impossible, constituint tota ella una icona per a tots els seus fans, anomenats per ella monsters.


Sempre sorprèn, sempre té als seus seguidors esperant per tal de veure què noves ocurrències li venen al cap i, puc dir, que mai et decep, sempre supera les expectatives. Per això, va acabar amb un premi a la Millor artista femenina, a la Millor cançó i al Millor video gràcies a la seua creativitat a l'hora de composar Born This Way.




Bé doncs, ara la pregunta no és altra que, per què ens atrau tot allò estrafolari? Quina mena d'atractiu té per tots nosaltres que una persona feta de la mateixa matèria de la que estem fets nosaltres s'adorne amb robes que ningú no ens posariem mai? Ni idea, però sembla que no té importància, cada vestimenta és ara com un senyal de identitat pels artistes. Com es sol dir per ací, quant més sucre més dolç!

Ay! Colomitos inolvidables

Joaquim Monzó i Gómez, conegut com Quim Monzó, va nàixer a Barcelona al 1952 i a hores d'ara és un narrador i periodista espanyol que escriu principalment en català. Açò sumat a les seues col·laboracions en Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1 des dels anys vuitanta, han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars: es diu d'ell que bareja dos registres, un realista i líric i un altre fantàstic i grotesc, que té un virtuosisme que el permet jugar amb les paraules, que és un escriptor "políticament incorrecte".


L'obra que voldria destacar és Guadalajara, escrita per Monzó l'any 1996 i gràcies a la qual va guanyar el Premi de la Crítica Serra d'Or. El llibre es compon de catorze históries dividides en cinc apartats i que responen als següents títols: Vida familiar, A les portes de Troia, Les llibertats helvètiques, Gregor, Fam i set de justícia, El dia de cada dia, La vida es tan curta, El poder de la paraula, La literatura, La força centrípeta, Estratègies, Vida dels profetes, Durant la guerra i Els llibres. 


Totes elles conten amb un ensenyament profund, que va més enllà de les paraules expressades al llibre i que mostren que la vida gira en milers de sentits i qualsevol decisió pot ser la correcta depenent de la perspectiva amb que siga observada.


Encara que no puga definir-me com una fanàtica de les novel·les amb vàries històries entre les quals no pot establir-se cap relació, recomane l'obra per la facilitat del llenguatge, perquè tots els contes narrats són lleugers i tenen sovint finals oberts que pots completar com vulgues. A més a més, constitueix una mostra de que el català també serveix per a la literatura, que sense ell, probablement l'obra perdria gran part del sentit que Monzó li va atribuir en el seu moment, encara que haja sigut traduïda al castellà.

Un altre tipus de bellesa

Els coloms missatgers, unes aus que han fet història

Hui parlaré sobre uns animals que sempre m'han cridat l'atenció; els coloms missatgers. Com és possible que unes aus així de ximples siguen considerades capaços de transportar correu?


Doncs, primer, un poc d'història; la funció primitiva dels coloms missatgers fou la de comunicar actuacions històriques per tal de fer constància de molts dels herois que hui dia coneixem pels llibres d'història. Més tard, a la Segona Guerra Mundial, aquests animalets només pertanyien a uns pocs privilegiats que les utilitzaven per enviar informació sobre victòries i derrotes bèl·liques o també per avisar del perill, com quan van avisar als francesos del desembarcament a Normandia dels alemanys. A més a més, també van ser emprades en temps de pau per qüestions sanitàries, com per tal d'enviar sang a diferents laboratoris.


Ara bé, com fer per entrenar-les? Per fer-ho, s'han de tenir en compte unes normes bàsiques; perquè aquests animals decideixin tornar al seu colomar s'ha de tenir especial cura d'aquest, encara que supose que a tothom ens agrada l'ordre a les nostres cases. Una altra regla és que s'han de separar aquests coloms dels seus semblants als tres mesos per criar-los a un lloc apartat, així seran ells qui decidiran quan començar a volar. Però, sobre tot, s'ha de tenir en ment que s'han de tenir sempre sota control, fins i tot quan vole ell sol, ha de fer-ho en companyia d'altres coloms ja ensinistrats i del propi ensinistrador ampliant a poc a poc el recorregut.


I, com diferenciar un colom normal d'un missatger? Bé, encara que físicament tots els coloms semblen idèntics, no ho són en comportament. Els coloms missatgers són molt resistents a la fatiga i als canvis climàtics, són més àgils i tenen més vitalitat.


Un camí has llegit tot açò, no penses com jo que, en lloc de tenir tanta cura d'uns animals la funció dels quals ha sigut totalment superada per la tecnologia, s'hi podria dedicar més temps a fer coses útils com trobar vacunes per a malalties que estan acabant amb un gran percentatge de la població mundial o de traure endavant les energies renovables?

La pau no tria persones

A l'entrada de hui parlaré d'una dona que, al meu judici, té tot el dret d'ésser considerada un exemple a seguir i que, per desgràcia, no he pogut conèixer fins la seua mort el passat 25 de setembre d'aquest any a causa d'un càncer. El seu nom fou Wangari Muta Maathai.


Wangari Muta Maathai, fou una activista política i ecologista nascuda a Kènia. Cal destacar que, envers dels perjudicis -que no són més que ignorància- de la gent que hi pensa que una dona de color no pot arribar molt lluny, la senyora Maathai fou capaç de superar totes aquestes barreres i sobreeixir fins i tot per davant de molts dels blancs que hi han actualment al món.


Al 1977, va fundar el Moviment Cinturó Verd, una espècie de lobby* ecologista responsable de la plantació d'arbres per tot Nairobi per tal d'evitar l'erosió del sòl. Més tard, al 1989, hi va salvar el Parc Uhuru de Nairobi al parar la construcció d'un complex urbanístic, la qual cosa va fer que fos triada com diputada del parlament del país. Al 2003, va ésser nomenada Ministra de Medi Ambient, Recursos Naturals i Vida Salvatge i, al 2005, fou elegida com la primera presidenta del Consell Econòmic, Social i Cultural de la Unió Africana.


No obstant açò, allò que més cal destacar de la senyora Maathai és el fet que fou Premi Nobel de la Pau al 2004. Això i que va dir a una conferència que s'hi va dur a terme seguidament de l'anunci del premi, que el virus VIH causant del sida fou producte de l'enginyeria genètica i que, posteriorment, fou alliberat a l'Àfrica per investigadors occidentals no identificats com un arma de destrucció masiva per tal de castigar als negres.


En fi, com ja he dit, fora de les seues especulacions envers del món occidental, crec que és una de les poques persones que, hui en dia, hi passa a la història per un motiu important, no per tenir relacions amb no se quin actor o cantant o per operar-s'hi de cap a peus o per tenir vint propietats milionàries mentre la seua gent pateix tot tipus de malalties!


*lobby: grup de persones que intenten influir en les decisions del poder executiu o legislatiu en favor de determinats interessos.

Correllengua!

El Correllengua és el nom d'una campanya cultural que s'hi fa cada any destinada a la defensa i promoció de la llengua catalana.


Està inspirada en la Korrika, que és una cursa popular a favor de la llengua basca. El 1993, Joves de Mallorca per la Llengua va fer una iniciativa d'aquest tipus a Mallorca on la continuen fent els anys que no fan Acampallengua. El 1995 es comença a fer al País Valencià i, a partir del 1996, a la resta de territoris de parla catalana.


Els seus objectius són:

1. La defensa de la unitat i oficialitat de la llengua catalana en els esmentats Països Catalans.
2. La fidelitat lingüística.
3. Commemorar els 304 anys de l'inici de la Guerra de Successió, qualificada de "300+4 anys de repressió i resistència".
4. Commemorar l'aniversari del naixement d'en Jaume I.

La Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana és l'entitat encarregada d'organitzar el Correllengua en tots els territoris de parla catalana excepte a la Comunitat Valenciana on aquesta tasca la du a terme l'organització Acció Cultural del País Valencià.


En el Correllengua es fan un seguit de d'actes de caire lúdic, festiu, pedagògic i reivindicatiu, el més emblemàtic del quals és el pas de la flama per les diferents localitats del territori.

Pretty Woman

"- Vull més.

- Jo ja sé què és voler més. Jo vaig inventar eixe concepte. La qüestió és quant més vols.

-Vull el conte de fades!"

Màscares.

Edward Estlin Cumming va escriure una vegada; "No ésser ningú més que tu mateix en un món que dia i nit fa tot allò que pot per tal de convertir-se en una altra persona, significa lliurar la batalla més dura que qualsevol ésser humà por lliurar."


Un camí llegida aquesta oració, s'hi poden pensar dues coses; la primera, que el senyor Cumming gaudia del plaer de poder dir que era una persona sabuda, algú a qui les incoherències que l'ésser humà fa normalment no podien sorprendre. L'altra, que potser ni ell mateix seria capaç d'eixir a fer front al món sense amagar-se davant d'alguna màscara, sense tenir eixa por que tothom tenim davant dels obstàculs que la vida en sí i aquells que ens envolten ens poden posar.


No vuic parèixer hipòcrita, per això diré abans de res que jo, precisament jo, no sóc cap exemple d'honestitat o de valor, però tampoc entenc per què sempre volem alterar les nostres personalitats, canviar-les fins que potser ni nosaltres mateixos ens reconeixem.

L'única explicació que em ve al cap és que som el reflex de la nostra pròpia inseguretat, que un camí comencem a mentir per tal de protegir-nos segons les circumstàncies no podem tornar enrere; des de la primera volta que decidim que la cara que la nostra família veu de nosaltres no serà la mateixa que veuran els nostres futurs amics ni tampoc la mateixa que veuran els professors o metges.


Sembla un poc trist açò de no poder conèixer els autèntics "jo" de tots aquells que alguna volta es creuaran al nostre camí.


No obstant això, tinc la sensació de que tots ens hem acostumat a aquesta situació i ens sentim afortunats per conèixer com si fos nostra la màscara que alguna de les persones que més paper fan en les nostres vides s'hi posen davant de nosaltres.


Tots participem en la mentida, tots mentim, tots ens amaguem; hem trobat la nostra tranquil·litat en açò, la nostra seguretat en saber que no hi som els únics jugadors.


Quasi podria dir que és fins i tot divertit per què, fins a quantes màscares diferents pot posar-se una mateixa persona?

Nou curs...nova vida?

Doncs bé, després d'unes bones i sovint curtes vacances he decidit tornar a la càrrega i escriure tot allò que m'hi vinga al cap; no serà interesant, tampoc enriquirà a qui ho mire de cap manera -o potser sí ho faça, no ho sé-, però allò que sí hi puc dir és que tots els temes que tractaré estaràn plens de sentiment.


En aquest moment acabe de tornar del meu primer día a segon de batxillerat a l'IES La Plana, com va dir la meua directora ahir mateix; del meu primer día de Selectivitat.


Puc dir que estic esgotada però satisfeta amb els professors que tinc, puc dir que voldria dormir una bona estona però també que tinc un fum d'idees per tal de fer més senzill aquest curs. He de confessar que abans, a l'estiu, em feia una por terrible tornar a começar amb la rutina, amb l'estrés, amb els examens i deures, però ara ja sé que tot es fer força y seguir endavant; no s'hi pot parar l'avançament del temps i quant més promte s'accepte que algún día s'havia de tornar a l'exaltat ambient de l'institut millor.


Per sort o per desgràcia no puc saber com acabaré aquest curs, només sé que faré tot allò que estiga en les meues mans per tal de superar-lo amb la nota més alta possible i així poder tindre un marge gran de carreres entre les quals triar una que m'agrade prou; podria dir que estic feta un embolic respecte a eixa qüestió, raó de més per tal de desitjar tenir una màquina que m'hi donara totes les respostes que necessite saber però m'he de conformar amb allò que tinc, amb tots eixos dubtes que potser només jo podré resoldre al llarg d'aquest any.


El consol que tinc, és que si supere aquestos restants huit mesos de treball intensiu tindré dret a un altre estiu de descans; fins ara he pogut aguantar i el saber que tot allò que ara tinc, el lloc al qual estic, no m'ho ha regalat ningú, ha sigut producte del meu esforç, és prou motor per a mi.

Ràbia

Un sentiment tan negre com poderós. Un sentiment que sol aparèixer en el moment menys esperat i potser per les coses més ridícules que s'hi puguen imaginar. No obstant això, no la pots ignrar, és una mena de sombra que quan t'agafa no et solta fins que no l'has fastidiada prou. Per ella moltes relacions s'han trencat; amics, germans, parelles, tots han caigut davant d'aquesta força que fa ullets a l'enveja, l'avarícia, el narcisisme i l'interés per persones amb qui no has tingut cap contacte fins aleshores però que t'hi poden proporcionar algún benefici. Com fer per tal de soterrar els mals desitjos quan t'arrapen per dins i t'hi remoregen tota mena de pensaments obscurs que només tenen com a finalitat una cruel venjança? Doncs no s'hi sap la resposta exacta. Molts parlen de la indiferència, altres de la frialtat i altres fins i tot del positivisme. Però jo sóc d'aquelles que pensa que quan et trobes baix els efectes de la ràbia en el seu estat més pur, és impossible trobar punt en què apoyar-s'hi.

Falta d'inspiració

Per cinquena vegada es mirà a l'espill i s'hi va adonar que li havia eixit un altre granet a la galta. Quina sort més punyetera! Hauria d'oblidar-se de parlar amb ell fins que aquell desgraciat desapareguera del seu rostre...

Tant sa mare com l'àvia li havien dit que no era tan gran ni tan vistós, que ell ni el notaria, però ella no hi va fer cas; Això sou vosaltres, que em mireu amb bons ulls! va dir, pensant en l'excusa que podria donar-li per tal de justificar el fet que la seua cita de la vesprada hauria d'esperar un temps. No era la primera vegada que ho feia i, fins que la seua etapa com adolescent no passara, hauria de seguir fent-ho perquè ni boja deixaria que ell veiera la seua pell tacada per alguna imperfecció! No, mai deixaria ocòrrer una cosa així.

De sobte, s'hi va trobar amb aquella revista que sa mare tant acostumava a comprar-se per tal de decidir quin tipus de roba adquirir de cara a l'estiu i els seus ulls s'hi van perdre en els redons llavis de la dona de la portada, que lluïa un biquini que només unes poques afortunades podien utilitzar sens que la gent pensés que havien perdut el judici. Ningú no s'hi feia a la idea de quant li agradaria formar part d'aquell petit món!

La veu de la seua germana major la va sorprendre; Ja t'estàs tornant a comparar amb una d'eixes ninetes operades? va exclamar, llevant-li la revista de les mans. Ninetes operades? va preguntar-se a si mateixa. Bé, potser recórrer a la cirurgia per tal d'amagar els seus defectes era una mesura un poc...radical. Ella s'hi queixava perquè la seua aparença era força corrent, quasi avorrida. Però no mai havia pensat a sometre's a una operació. Això faltaria amb la por que sentia envers les agulles!

En aquell moment va decidir que era millor romandre amb els seus granets, que no eren altra cosa que la mostra clara de que estava en la flor de la vida i que encara tenia molt de temps per tal d'acabar de crèixer. Va decidir que s'hi guardaria els diners per comprar-se aquella brusa tan bonica i lleugera que havia vist feia temps en la tenda del barri per tal de poder comprar el regal d'aniversari del seu pare, que era la setmana vinent.

Va decidir que cridaria en Tomàs per tal d'assegurar-se que no hi havia cap problema si avançaven l'hora a la qual havien quedat per anar al cine.

Estropessar i caure

La ironia és un concepte poc valorat si tenim en compte la quantitat de situacions en què s'hi presenta com l'adjectiu perfecte per tal d'establir una descripció idònea d'aquestes; irònic és el discurs d'un polític quan busca crear amb paraules un món ideal i utòpic simplement perquè mai arriba a realitzar-se, irònic és el fet què si qualsevol cosa por eixir-te mal, ho farà, irònica és eixa situació en què pretens callar-te per tal de no ésser jutjat i és el teu silenci qui obri el camí a les més amargues opinions, però allò més irónic és el universal pensament què cada un de nosaltres som únics quan la cruda realitat demostra que tots som igual de diferents, que tots som fills d'una societat capitalista en què l'aïllament conscient al que ens sometem simplement pel plaer de sentir-nos distints és la principal causa de tots els nostres fracasos.

Diariament som utilitzats com conillets d'índies per la publicitat i les marques a les que aquesta representa; compra't aquesta crema per tal de prevenir eixos granets que no tens però poden eixirte, corre a fer-te amb l'últim model d'eixe mòvil tàctil tan fantàstic que en dos dies o bé s'hi trencarà, o bé serà substituit per un altre amb nom diferent però les mateixes funcions, no pergues el temps en tonteries com aprendre coses noves, és molt més útil atontar el teu cerbell amb capítols d'una sèrie plena de sexe, drogues i alcohol o amb dotze de les vint-i-quatre hores del dia amb el cul grapat a la cadira d'enfront l'ordinador!

Abans, la gent emprava la seua energia en especialitzar-se en totes les matèries que la duració de les seues vides permetera i eixe, no es un abans que implique uns pocs anys; em referisc a eixe abans de fa vàrios segles, eixe que fa referència a una època tan poc desenvolupada que fins i tot dóna pena recordar-la. Què passa ara? S'hi suposa que hem avançat a passos agigantats en comparació amb ells, i si algú pretén negar-lo que li pregunte al seu frigorífic o televisió! Però exacte; s'hi suposa. Si creem que aquell que tinga el major coneiximent arran les xarxes socials més populars i els locals en què emborraxar-se és més barat i divertit és un sabi dons sí, s'hi podria dir que vivim en l'Era de la Sabiduria!

No obstant això, per eixos pocs que encara conserven algo de la racionalitat que se li atribueix als éssers humans, es obvi el fet què la societat mundial poc a poc s'hi va perdent. Els llibres són sustituits pels foros d'algunes webs d'internet en què un grapat d'ignorants diuen saber fins i tot l'esotèric secret de la finalitat de la vida. Les excursions a la platja o a la muntanya s'hi reemplacen paulatinament per vesprades d'astronòmic avorriment amb les nostres neurones coent-se a foc lent mentres veem qualsevol tonteria amb pretensió de veritat inqüestionable que s'ha guanyat un lloc a la televisió.

No, no anem cap endavant, més bé és tot el contrari; descendim de forma directament proporcional al augment de la influència de les multinacionals i els programes absurds que ventilen la vida privada de persones a les que el temps lis concedeix la fama suficient com per obtenir un substancial sou per mentir i fer grans problemes que inicialment eren una estupidesa.

I dic jo, sent conscients de tot açò, per què deixem que aquesta davallada s'hi faça gran dia tras dia?

Parlem-ne de somnis!

Un camí havent recordat que davant la força magnànima de la natura només som uns insignificants granets de pols, crec que és un bon moment per tal de mostrar que aquesta mateixa natura no sempre és cruel i destructora; gràcies a ella, per supost, som capaços de viure i millorar tot allò que hui dia forma part dels nostres desitjos. Si ens parem a pensar en tot allò que tenim al nostre voltant ens sorprendriem; qui no disfruta d'una vesprada d'estiu a la platja? Qui no disfruta de l'escapçament que suposa pegar-s'hi una bona caminata per la muntanya quan l'estrés de la ciutat està a punt de fer-nos pols el cap? No, no hi ha ningú que puga despreciar la natura i totes les meravelles que ella amaga i que, per desgràcia, nosaltres som capaços de destruir cada volta que tractem de millorarles.

Jo, per la meua part, tinc el somni de viatjar per tots els països que puga per tal d'absorvir tot allò curiós de les nostres cultures coetànies, d'observar cada paisatje i viure les mateixes experiències des de llocs i, per tant, perspectives diferents. Què ha de veure la natura en açò? Doncs, la resposta es força fàcil; quin interés té un altre país sense una porció de vida salvatge què visitar? No cap.

Algún dia m'he fet el propòsit de fer una visita a Austràlia, a les seues platges i, per què no? Aprendre surf! També vull passar uns dies al Carib, concretament a Santo Domingo, Jamaica, etc. I, un camí havent vist aquests tranquils i càlids llocs, voldria saber què s'hi sent al romandre una estona en uns carrers tan transitats com els de Nova York. Tot és possible, tot s'hi pot fer; allò que només pot catalogar-se com a impossible és el fet de no tenir somnis, de no imaginar més enllà d'allò que hi tenim davant del nas.

El huracá Katrina

Un camí hem deixat la desgràcia del Japó com un desafortunat esdeveniment pertanyent al passat, crec que és bona idea fer un poc de memòria i recordar així que no només l'illa nipona ha tingut que recuperar-s'hi d'un fort desastre; o és que algú a oblidat l'huracà Katrina? Bé, doncs començaré des del principi;

Un cicló tropical és un sistema de rotació de forts vents que circulen al voltant d'un àrea de baixa pressió i que produix abundants pluges. Es forma principalment per les elevades temperatures de l'aigua oceànica. La intensa evaporació de l'aigua provoca que aquesta puge i s'hi condense, alliberant una gran quantitat d'energia i produïnt els vents. Aquest fenómen meteorològic s'hi denomina huracà quan la velocitat dels vents supera els 110 Km/hora i, quan s'hi produeix a l'Atlàntic nord-occidental, la part central i oriental del Pacífic nord, el mar Carib o el golf de Mèxic.

L'huracà Katrina fou un dels ciclons tropicals més mortífers, destructius i costosos que haja impactat als Estats Units en dècades, arribant a la categoria cinc (la major en un huracà) i amb vents que superen els 250 Km/h.

Va golpejar el sur i el centre dels Estats Units en agust del 2005. Va produïr grans problemes en Florida, Bahamas, Luisiana i Mississipi, incloent greus inundacions. Katrina va afectar en primer lloc al sur de Florida com un huracà de categoria un. Quan va entrar al golf de Mèxic, les aigües càlides d'aquest li van aportar l'energia necessària per tal de convertir-se en un huracà de categoria cinc, amb vents de més de 255 Km/h. Finalment, va tocar terra en la costa de Luisiana en agost convertit en un huracà de categoria tres i, a pesar d'haver desviat lleugerament la seua ruta, que travesava directament la ciutat de Nova Orleans, va produïr una gran devastació a eixa mateixa ciutat.

Dons, això va ésser allò que va passar. Quin desastre no? Encara s'hi pot pensar que els problemes al Japó han sigut els únics que calia tenir en compte?