Els coloms missatgers, unes aus que han fet història

Hui parlaré sobre uns animals que sempre m'han cridat l'atenció; els coloms missatgers. Com és possible que unes aus així de ximples siguen considerades capaços de transportar correu?


Doncs, primer, un poc d'història; la funció primitiva dels coloms missatgers fou la de comunicar actuacions històriques per tal de fer constància de molts dels herois que hui dia coneixem pels llibres d'història. Més tard, a la Segona Guerra Mundial, aquests animalets només pertanyien a uns pocs privilegiats que les utilitzaven per enviar informació sobre victòries i derrotes bèl·liques o també per avisar del perill, com quan van avisar als francesos del desembarcament a Normandia dels alemanys. A més a més, també van ser emprades en temps de pau per qüestions sanitàries, com per tal d'enviar sang a diferents laboratoris.


Ara bé, com fer per entrenar-les? Per fer-ho, s'han de tenir en compte unes normes bàsiques; perquè aquests animals decideixin tornar al seu colomar s'ha de tenir especial cura d'aquest, encara que supose que a tothom ens agrada l'ordre a les nostres cases. Una altra regla és que s'han de separar aquests coloms dels seus semblants als tres mesos per criar-los a un lloc apartat, així seran ells qui decidiran quan començar a volar. Però, sobre tot, s'ha de tenir en ment que s'han de tenir sempre sota control, fins i tot quan vole ell sol, ha de fer-ho en companyia d'altres coloms ja ensinistrats i del propi ensinistrador ampliant a poc a poc el recorregut.


I, com diferenciar un colom normal d'un missatger? Bé, encara que físicament tots els coloms semblen idèntics, no ho són en comportament. Els coloms missatgers són molt resistents a la fatiga i als canvis climàtics, són més àgils i tenen més vitalitat.


Un camí has llegit tot açò, no penses com jo que, en lloc de tenir tanta cura d'uns animals la funció dels quals ha sigut totalment superada per la tecnologia, s'hi podria dedicar més temps a fer coses útils com trobar vacunes per a malalties que estan acabant amb un gran percentatge de la població mundial o de traure endavant les energies renovables?

La pau no tria persones

A l'entrada de hui parlaré d'una dona que, al meu judici, té tot el dret d'ésser considerada un exemple a seguir i que, per desgràcia, no he pogut conèixer fins la seua mort el passat 25 de setembre d'aquest any a causa d'un càncer. El seu nom fou Wangari Muta Maathai.


Wangari Muta Maathai, fou una activista política i ecologista nascuda a Kènia. Cal destacar que, envers dels perjudicis -que no són més que ignorància- de la gent que hi pensa que una dona de color no pot arribar molt lluny, la senyora Maathai fou capaç de superar totes aquestes barreres i sobreeixir fins i tot per davant de molts dels blancs que hi han actualment al món.


Al 1977, va fundar el Moviment Cinturó Verd, una espècie de lobby* ecologista responsable de la plantació d'arbres per tot Nairobi per tal d'evitar l'erosió del sòl. Més tard, al 1989, hi va salvar el Parc Uhuru de Nairobi al parar la construcció d'un complex urbanístic, la qual cosa va fer que fos triada com diputada del parlament del país. Al 2003, va ésser nomenada Ministra de Medi Ambient, Recursos Naturals i Vida Salvatge i, al 2005, fou elegida com la primera presidenta del Consell Econòmic, Social i Cultural de la Unió Africana.


No obstant açò, allò que més cal destacar de la senyora Maathai és el fet que fou Premi Nobel de la Pau al 2004. Això i que va dir a una conferència que s'hi va dur a terme seguidament de l'anunci del premi, que el virus VIH causant del sida fou producte de l'enginyeria genètica i que, posteriorment, fou alliberat a l'Àfrica per investigadors occidentals no identificats com un arma de destrucció masiva per tal de castigar als negres.


En fi, com ja he dit, fora de les seues especulacions envers del món occidental, crec que és una de les poques persones que, hui en dia, hi passa a la història per un motiu important, no per tenir relacions amb no se quin actor o cantant o per operar-s'hi de cap a peus o per tenir vint propietats milionàries mentre la seua gent pateix tot tipus de malalties!


*lobby: grup de persones que intenten influir en les decisions del poder executiu o legislatiu en favor de determinats interessos.

Correllengua!

El Correllengua és el nom d'una campanya cultural que s'hi fa cada any destinada a la defensa i promoció de la llengua catalana.


Està inspirada en la Korrika, que és una cursa popular a favor de la llengua basca. El 1993, Joves de Mallorca per la Llengua va fer una iniciativa d'aquest tipus a Mallorca on la continuen fent els anys que no fan Acampallengua. El 1995 es comença a fer al País Valencià i, a partir del 1996, a la resta de territoris de parla catalana.


Els seus objectius són:

1. La defensa de la unitat i oficialitat de la llengua catalana en els esmentats Països Catalans.
2. La fidelitat lingüística.
3. Commemorar els 304 anys de l'inici de la Guerra de Successió, qualificada de "300+4 anys de repressió i resistència".
4. Commemorar l'aniversari del naixement d'en Jaume I.

La Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana és l'entitat encarregada d'organitzar el Correllengua en tots els territoris de parla catalana excepte a la Comunitat Valenciana on aquesta tasca la du a terme l'organització Acció Cultural del País Valencià.


En el Correllengua es fan un seguit de d'actes de caire lúdic, festiu, pedagògic i reivindicatiu, el més emblemàtic del quals és el pas de la flama per les diferents localitats del territori.

Pretty Woman

"- Vull més.

- Jo ja sé què és voler més. Jo vaig inventar eixe concepte. La qüestió és quant més vols.

-Vull el conte de fades!"

Màscares.

Edward Estlin Cumming va escriure una vegada; "No ésser ningú més que tu mateix en un món que dia i nit fa tot allò que pot per tal de convertir-se en una altra persona, significa lliurar la batalla més dura que qualsevol ésser humà por lliurar."


Un camí llegida aquesta oració, s'hi poden pensar dues coses; la primera, que el senyor Cumming gaudia del plaer de poder dir que era una persona sabuda, algú a qui les incoherències que l'ésser humà fa normalment no podien sorprendre. L'altra, que potser ni ell mateix seria capaç d'eixir a fer front al món sense amagar-se davant d'alguna màscara, sense tenir eixa por que tothom tenim davant dels obstàculs que la vida en sí i aquells que ens envolten ens poden posar.


No vuic parèixer hipòcrita, per això diré abans de res que jo, precisament jo, no sóc cap exemple d'honestitat o de valor, però tampoc entenc per què sempre volem alterar les nostres personalitats, canviar-les fins que potser ni nosaltres mateixos ens reconeixem.

L'única explicació que em ve al cap és que som el reflex de la nostra pròpia inseguretat, que un camí comencem a mentir per tal de protegir-nos segons les circumstàncies no podem tornar enrere; des de la primera volta que decidim que la cara que la nostra família veu de nosaltres no serà la mateixa que veuran els nostres futurs amics ni tampoc la mateixa que veuran els professors o metges.


Sembla un poc trist açò de no poder conèixer els autèntics "jo" de tots aquells que alguna volta es creuaran al nostre camí.


No obstant això, tinc la sensació de que tots ens hem acostumat a aquesta situació i ens sentim afortunats per conèixer com si fos nostra la màscara que alguna de les persones que més paper fan en les nostres vides s'hi posen davant de nosaltres.


Tots participem en la mentida, tots mentim, tots ens amaguem; hem trobat la nostra tranquil·litat en açò, la nostra seguretat en saber que no hi som els únics jugadors.


Quasi podria dir que és fins i tot divertit per què, fins a quantes màscares diferents pot posar-se una mateixa persona?

Nou curs...nova vida?

Doncs bé, després d'unes bones i sovint curtes vacances he decidit tornar a la càrrega i escriure tot allò que m'hi vinga al cap; no serà interesant, tampoc enriquirà a qui ho mire de cap manera -o potser sí ho faça, no ho sé-, però allò que sí hi puc dir és que tots els temes que tractaré estaràn plens de sentiment.


En aquest moment acabe de tornar del meu primer día a segon de batxillerat a l'IES La Plana, com va dir la meua directora ahir mateix; del meu primer día de Selectivitat.


Puc dir que estic esgotada però satisfeta amb els professors que tinc, puc dir que voldria dormir una bona estona però també que tinc un fum d'idees per tal de fer més senzill aquest curs. He de confessar que abans, a l'estiu, em feia una por terrible tornar a começar amb la rutina, amb l'estrés, amb els examens i deures, però ara ja sé que tot es fer força y seguir endavant; no s'hi pot parar l'avançament del temps i quant més promte s'accepte que algún día s'havia de tornar a l'exaltat ambient de l'institut millor.


Per sort o per desgràcia no puc saber com acabaré aquest curs, només sé que faré tot allò que estiga en les meues mans per tal de superar-lo amb la nota més alta possible i així poder tindre un marge gran de carreres entre les quals triar una que m'agrade prou; podria dir que estic feta un embolic respecte a eixa qüestió, raó de més per tal de desitjar tenir una màquina que m'hi donara totes les respostes que necessite saber però m'he de conformar amb allò que tinc, amb tots eixos dubtes que potser només jo podré resoldre al llarg d'aquest any.


El consol que tinc, és que si supere aquestos restants huit mesos de treball intensiu tindré dret a un altre estiu de descans; fins ara he pogut aguantar i el saber que tot allò que ara tinc, el lloc al qual estic, no m'ho ha regalat ningú, ha sigut producte del meu esforç, és prou motor per a mi.

Ràbia

Un sentiment tan negre com poderós. Un sentiment que sol aparèixer en el moment menys esperat i potser per les coses més ridícules que s'hi puguen imaginar. No obstant això, no la pots ignrar, és una mena de sombra que quan t'agafa no et solta fins que no l'has fastidiada prou. Per ella moltes relacions s'han trencat; amics, germans, parelles, tots han caigut davant d'aquesta força que fa ullets a l'enveja, l'avarícia, el narcisisme i l'interés per persones amb qui no has tingut cap contacte fins aleshores però que t'hi poden proporcionar algún benefici. Com fer per tal de soterrar els mals desitjos quan t'arrapen per dins i t'hi remoregen tota mena de pensaments obscurs que només tenen com a finalitat una cruel venjança? Doncs no s'hi sap la resposta exacta. Molts parlen de la indiferència, altres de la frialtat i altres fins i tot del positivisme. Però jo sóc d'aquelles que pensa que quan et trobes baix els efectes de la ràbia en el seu estat més pur, és impossible trobar punt en què apoyar-s'hi.