Una altra de pirates!

Un any més, Pirates del Carib ens porta una nova aventura a les grans pantalles i, com a fan de l' antigament anomenada trilogia, no he pogut evitar anar al cine a enterar-me de primera mà dels nous problemes als que Jack Sparrow haurà d'enfrontar-se.

Puc dir que no he quedat decebuda, encara amb la supressió de personatges tals com Will Turner o Elizabeth Swann, que en les altres tres pel·lícules van donar vida a dos fervients enamorats.

Doncs, en Marees Misterioses ens trobem amb un nou Jack Sparrow que ha sigut víctima d'un robament d'identitat per part d'un amor de joventut; una jove anomenada Angelica que, com a sorpresa per part dels directors de la pel·lícula no és altra que l'espanyola Penélope Cruz, tot un orgull per a nosaltres que algú de la terra haja de compartir la pantalla amb un dels pesos pessats del cine, Jhonny Deep! No contaré res més de l'anomenada pel·lícula per tal de no llevar la il·lusió d'anar a vore-la, només la recomanaré ja que té un fum d'acció, humor i una dosis de romanticisme barrejat amb ironia i més humor que des de sempre a caracteritzat el nostre capità Jack Sparrow.

A més a més, el seu final obert ens dona peu a que imaginem l'acabament que més ens agrade i potser ens portem una sorpresa i en un temps ens tornem a trobar una nova pel·lícula!

Quina opció triaries tu si...?

Un dels majors defectes de l'home és, sens dubte, la seua necessitat de conèixer les opinions alienes, tant per coses tan simples (com quin tipus de roba has de portar per tal de no ser criticat), com per a prendre les decisions més importants (com a quin partit polític votar).

Personalment, crec que si l'ésser humà s'ha distingit dels animals per la seua capacitat de raonar, no hauria d'oblidar-se del seu propi criteri a l'hora de triar totes eixes coses que repercuteixen en la seua vida. No vull dir amb açò que siga roïn demanar consell als demés per tal d'ajudarte a triar què opció pot resultar més beneficiosa, però s'ha de tenir en compte que cap persona coneixerà millor la teua situació que tu mateix, és a dir, potser que els teus familiars t'aconsellen amb el cor a la mà, però això no vol dir que a l'hora de donar arguments a favor o en contra d'una elecció no imponguen la seua pròpia situació. Per molt que utilitzen la frase "si jo fos tu...", és poc probable que puguen posar-s'hi totalment en el teu lloc.

Les Supersticions

Una superstició és la creència en que un determinat fenomen o situació té una explicació mística, màgica o simplement adquirida cultural o socialment sense cap tipus de demostració científica.
A continuació, un llistat de les supersticions més anomenades i conegudes i una xicoteta explicació sobre per què han sigut considerades com a tal;

El Groc

La tradició cristiana va relacionar aquest color amb el del sofre dels inferns i el va convertir en la imatge de la falsedat i la traició. A més és el símbol de l'adulteri i dels heretges i apestats de l'Edat Mitjana.

Escales

Passar sota una escala dona mala sort; acaba amb tota possibilitat de casar-se durant eixe any. Aquesta superstició va tenir un origen religiós i aquest va ésser el següent; quan l'escala es col·loca contra la paret forma un triangle, que l'Esglesia va identificar amb el símbol que correspon al que va formar l'escala per la qual es va baixar el cos de Crist amb la Creu i el sòl. Es pensava que en aquest triangle vivien la maldat i el dimoni.

Els Gats Negres

Al segle XII, l'Esglesia va començar una persecució als gats, als que considerava símbol del dimoni i cos metamòrfic de les bruixes. Aquesta persecució va prendre's tan seriosament que va arribar a convertir-se en espectacle la nit de San Joan, nit en la que aquestos animals eren cremats en fogueres.

El Paraigües

Mai a d'obrir-se un paraigües en l'interior d'una casa, d'un lloc tancat o fins i tot, el vestíbul o balcó de qualsevol lloc. Fer-ho implica interrompre l'itinerari del regne de la llum, (el Sol) i això molestava als déus.

La Sal

La sal és un element de la terra que des de sempre s'ha considerat protectora davant maleficis i portadora de bona sort. No obstant açò, derramar de forma involuntària la sal o que es caiga un saler dona mala sort per què aquell que haja sigut responsable de l'incident, derramarà tantes llàgrimes com grans de sal hagen sigut desperdiciats. Alguns pretenen que aquesta creència procedeix de l'últim Sopar, en la que Crist va cometre eixe error.

Tenen els xics la vida més fàcil que les xiques?

Per a parlar d'aquesta qüestió m'agradaria centrar-m'hi en les diferències entre ambdós sexes en allò referit a la recerca de treball.

Recents estudis afirmen que a Espanya, la diferència entre els sous d'homes i dones es trobava sobre el 26% a l'any 2006. Des d'aleshores fins ara, la xifra s'ha reduït al 16%. No obstant això, jo soc l'opinió que els homes compten infinitat d'avantatges a l'hores de cercar treball.

Gran part d'aquest problema recau sobre la por dels empresaris a les baixes maternals en les dones que tenen una edat compresa entre els 30 i 40 anys; al contractar una dona, cal mirar si té parella, està casada o té fills.

En el primer cas, la dona en qüestió pot necessitar dies per casar-se o tenir fills, (vull dir que hi ha moltes probabilitats de quedar-s'hi prenyada i, aleshores, necessitaria com a mínim cinc mesos entre tenir i cuidar del fill). Quant al segon cas no s'hi posen tantes peques, però en parlar del tercer cas la cosa canvia; els fills poden caure malalts o necessitar qualsevol altre tipus d'atenció que, m'atreviria a dir, que en la majoria dels casos ve donada per sa mare; és per açò que es parla dels "problemes de disponibilitat".

Aprofitaré per comentar de la injustícia d'aquells treballs considerats sempre com a femenins que, per ser realitzats per homes, prenen més valor, (de cuinera a xef, de costurera a dissenyador). Es açò una necessitat de provar que els homes son més hàbils que les dones fins i tot en aquests casos?

En conclusió; hem avançat, és clar que sí, ja que a poc a poc la dona pot participar i realitzar tasques tals com les derivades de la política i queda vigent precisament per açò, que no hi seguim "aturats" en l'època on es pensava i prohibia a la dona eixir de la cuina, però estic seguda que encara així, es podrien polir molts detalls.

Teatre, d'Àngel Guimerà

Escena VII

Saïd: Què estrany que sóc! Hi ha cops que donaría

per ser ja en terra aquesta nau i d'altres

voldría que la costa sempre, sempre ens fugís al davant sens mai tenir-la.

Mes, què passa amb el meu ser? I això de l'hora

que ella em volgué matar! I com s'explica

que jo la perdonés? Doncs ara sento

no haver-la mort i trepitjat, per rompre

l'encís que em lliga a aqueixa dona estranya,

que no sé què hi ha en ella, que no és feta

com les altres ho són; que és aromosa

d'un aroma que ofega i embriaga,

i fa plorar per dintre i esborrona!

Ah! Que vagi a l'harem! Mes jo podía

no portar-la a son pare tan de pressa.

Jo podía llavors, quin greu! Al cloure ella els ulls decandida, com no em veien,

pendre en les mans son cap i contemplar-la

dolçament fit a fit i a flor de llavi,

aguantant-me el respir i els salts dels muscles!

I al sentir-me morir, sa galta freda

acostar-la a ma galta xardorosa,

estrènyer-la a mon pit i al rebregar-la

dins mes grapes d'acer com flor de lliri,

ofegar-la a petons i fer-la meva

amb l'instint de la fera i del salvatge!

Si ara aquíla tingués com aquell vespre!

Si ara aquí la tingués, una altra volta

com a un nin a son pare la duria,

sens mirar-la tan sols, que em fa vergonya!

Una d'homes i dones

Enlloc de parlar de la Magdalena, darrera festa viscuda a Castelló, he decidit fer-ho d'un tema amb tan poca relació amb l'anomenada festivitat com és la hipocresía de la societat en què vivim. Faig referència amb açò al marcat masclisme que encara ara forma part de la ideología de moltes persones.

Aquest tema en particular és un dels que més m'alteren, pel fet que àmbits que han sigut considerats sempre com pertanyents a les dones, hui en dia fan rics a una sèrie d'homes que, en la meua humil opinió, no tenen ni un quart de l'experiència que té qualsevol àvia que per certes circumstàncies s'ha passat tota la vida cosint o tancada a la cuina.

Exacte, per què Carlos Arguiñano, Ferran Adrià, Victorio & Lucchino i derivats són tan famosos i admirats per fer un "treball" que totes les dones fan diàriament? A cap dona li paguen per cuinar o cosir per a les seues famílies cada vegada que ho fa! Això sí, potser un home ho tinga fàcil alhora de triar el seu ofici encara que aquest siga considerat "femení", però en quant una dona vol pujar en la societat exercint d'algún càrrec polític, per exemple, tothom posa en dubte la seua capacitat per tal de prendre decisions.

Està clar que la discriminació no acabarà mai!

Potser més que una tradició

En l'entrada de hui, parlaré del darrer esdeveniment a València; les falles. Les falles són la setmana de festa de la ciutat i en aquesta es planten i es cremen les anomenades falles.
Ara bé, com totes les tradicions, les falles tenen un origen en aquest cas, pagà. Fa mil·lers d'anys hi havia el costum a València de cremar el trastos vells al final de l'hivern i aquest costum va anar evolucionant fins que els valencians començaren a cremar figuretes que representaven persones o fets de l'any anterior per tal d'alliberar-se del pes que comportaven uns i altres. A partir d'açò, la festa va anar adquirint un caràcter més irònic i els munts de deixalles es van convertir en monuments prou elaborats on els ninots i escenes evocades eren dissenyades i pintades amb cura.

No obstant allò jocós de la festa, el govern local i nacional la van voler prohibir perquè normalment les escenes representades eren crítiques cap a ells o cap a l'esglèsia. Tant així, que durant la dictadura de Franco va perdre gran part del seu sarcasme degut a la censura.

Temps després, una vegada s'hi va reinstaurar la democràcia, les falles tornaren a ser crítiques, sarcàstiques i sovint obscenes. Això és el que hem heretat tots nosaltres, que gaudim d'unes falles alliberades de mals judicis, censura i prohibicions. Unes falles colorides, impressionants i que val la pena veure.

Les festes comencen unes setmanes abans de l'1 de març i ho fan amb l'elecció de la nova fallera major a un esdeveniment conegut com la crida. Després d'açò i ja quan les falles pròpiament dites han arribat, hi té lloc la plantà, on molts casals organitzen tots els dies despertades sobre les 8 del matí, mascletades sobre l'una del migdia i cordades per les nits. Els dies 17 i 18 totes les falleres majors i infantils fan una ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. La nit del 18 és coneguda com la Nit del Foc, quan es dispara el castell de focs d'artifici més important i es balla pels carrers fins la matinada. Finalment, el 19 per la nit és la cremà, on es cremen les falles; primer les infantils, després la infantil guanyadora, a continuació les normals i una hora més tard, la guanyadora i la de la plaça de l'ajuntament.