"- Vull més.
- Jo ja sé què és voler més. Jo vaig inventar eixe concepte. La qüestió és quant més vols.
-Vull el conte de fades!"
dimecres, 28 de setembre del 2011
dilluns, 19 de setembre del 2011
Màscares.
Edward Estlin Cumming va escriure una vegada; "No ésser ningú més que tu mateix en un món que dia i nit fa tot allò que pot per tal de convertir-se en una altra persona, significa lliurar la batalla més dura que qualsevol ésser humà por lliurar."
Un camí llegida aquesta oració, s'hi poden pensar dues coses; la primera, que el senyor Cumming gaudia del plaer de poder dir que era una persona sabuda, algú a qui les incoherències que l'ésser humà fa normalment no podien sorprendre. L'altra, que potser ni ell mateix seria capaç d'eixir a fer front al món sense amagar-se davant d'alguna màscara, sense tenir eixa por que tothom tenim davant dels obstàculs que la vida en sí i aquells que ens envolten ens poden posar.
No vuic parèixer hipòcrita, per això diré abans de res que jo, precisament jo, no sóc cap exemple d'honestitat o de valor, però tampoc entenc per què sempre volem alterar les nostres personalitats, canviar-les fins que potser ni nosaltres mateixos ens reconeixem.
L'única explicació que em ve al cap és que som el reflex de la nostra pròpia inseguretat, que un camí comencem a mentir per tal de protegir-nos segons les circumstàncies no podem tornar enrere; des de la primera volta que decidim que la cara que la nostra família veu de nosaltres no serà la mateixa que veuran els nostres futurs amics ni tampoc la mateixa que veuran els professors o metges.
Sembla un poc trist açò de no poder conèixer els autèntics "jo" de tots aquells que alguna volta es creuaran al nostre camí.
No obstant això, tinc la sensació de que tots ens hem acostumat a aquesta situació i ens sentim afortunats per conèixer com si fos nostra la màscara que alguna de les persones que més paper fan en les nostres vides s'hi posen davant de nosaltres.
Tots participem en la mentida, tots mentim, tots ens amaguem; hem trobat la nostra tranquil·litat en açò, la nostra seguretat en saber que no hi som els únics jugadors.
Quasi podria dir que és fins i tot divertit per què, fins a quantes màscares diferents pot posar-se una mateixa persona?
Un camí llegida aquesta oració, s'hi poden pensar dues coses; la primera, que el senyor Cumming gaudia del plaer de poder dir que era una persona sabuda, algú a qui les incoherències que l'ésser humà fa normalment no podien sorprendre. L'altra, que potser ni ell mateix seria capaç d'eixir a fer front al món sense amagar-se davant d'alguna màscara, sense tenir eixa por que tothom tenim davant dels obstàculs que la vida en sí i aquells que ens envolten ens poden posar.
No vuic parèixer hipòcrita, per això diré abans de res que jo, precisament jo, no sóc cap exemple d'honestitat o de valor, però tampoc entenc per què sempre volem alterar les nostres personalitats, canviar-les fins que potser ni nosaltres mateixos ens reconeixem.
L'única explicació que em ve al cap és que som el reflex de la nostra pròpia inseguretat, que un camí comencem a mentir per tal de protegir-nos segons les circumstàncies no podem tornar enrere; des de la primera volta que decidim que la cara que la nostra família veu de nosaltres no serà la mateixa que veuran els nostres futurs amics ni tampoc la mateixa que veuran els professors o metges.Sembla un poc trist açò de no poder conèixer els autèntics "jo" de tots aquells que alguna volta es creuaran al nostre camí.
No obstant això, tinc la sensació de que tots ens hem acostumat a aquesta situació i ens sentim afortunats per conèixer com si fos nostra la màscara que alguna de les persones que més paper fan en les nostres vides s'hi posen davant de nosaltres.
Tots participem en la mentida, tots mentim, tots ens amaguem; hem trobat la nostra tranquil·litat en açò, la nostra seguretat en saber que no hi som els únics jugadors.
Quasi podria dir que és fins i tot divertit per què, fins a quantes màscares diferents pot posar-se una mateixa persona?
divendres, 16 de setembre del 2011
Nou curs...nova vida?
Doncs bé, després d'unes bones i sovint curtes vacances he decidit tornar a la càrrega i escriure tot allò que m'hi vinga al cap; no serà interesant, tampoc enriquirà a qui ho mire de cap manera -o potser sí ho faça, no ho sé-, però allò que sí hi puc dir és que tots els temes que tractaré estaràn plens de sentiment.
En aquest moment acabe de tornar del meu primer día a segon de batxillerat a l'IES La Plana, com va dir la meua directora ahir mateix; del meu primer día de Selectivitat.
Puc dir que estic esgotada però satisfeta amb els professors que tinc, puc dir que voldria dormir una bona estona però també que tinc un fum d'idees per tal de fer més senzill aquest curs. He de confessar que abans, a l'estiu, em feia una por terrible tornar a começar amb la rutina, amb l'estrés, amb els examens i deures, però ara ja sé que tot es fer força y seguir endavant; no s'hi pot parar l'avançament del temps i quant més promte s'accepte que algún día s'havia de tornar a l'exaltat ambient de l'institut millor.
Per sort o per desgràcia no puc saber com acabaré aquest curs, només sé que faré tot allò que estiga en les meues mans per tal de superar-lo amb la nota més alta possible i així poder tindre un marge gran de carreres entre les quals triar una que m'agrade prou; podria dir que estic feta un embolic respecte a eixa qüestió, raó de més per tal de desitjar tenir una màquina que m'hi donara totes les respostes que necessite saber però m'he de conformar amb allò que tinc, amb tots eixos dubtes que potser només jo podré resoldre al llarg d'aquest any.
El consol que tinc, és que si supere aquestos restants huit mesos de treball intensiu tindré dret a un altre estiu de descans; fins ara he pogut aguantar i el saber que tot allò que ara tinc, el lloc al qual estic, no m'ho ha regalat ningú, ha sigut producte del meu esforç, és prou motor per a mi.
En aquest moment acabe de tornar del meu primer día a segon de batxillerat a l'IES La Plana, com va dir la meua directora ahir mateix; del meu primer día de Selectivitat.
Puc dir que estic esgotada però satisfeta amb els professors que tinc, puc dir que voldria dormir una bona estona però també que tinc un fum d'idees per tal de fer més senzill aquest curs. He de confessar que abans, a l'estiu, em feia una por terrible tornar a começar amb la rutina, amb l'estrés, amb els examens i deures, però ara ja sé que tot es fer força y seguir endavant; no s'hi pot parar l'avançament del temps i quant més promte s'accepte que algún día s'havia de tornar a l'exaltat ambient de l'institut millor.
Per sort o per desgràcia no puc saber com acabaré aquest curs, només sé que faré tot allò que estiga en les meues mans per tal de superar-lo amb la nota més alta possible i així poder tindre un marge gran de carreres entre les quals triar una que m'agrade prou; podria dir que estic feta un embolic respecte a eixa qüestió, raó de més per tal de desitjar tenir una màquina que m'hi donara totes les respostes que necessite saber però m'he de conformar amb allò que tinc, amb tots eixos dubtes que potser només jo podré resoldre al llarg d'aquest any.
El consol que tinc, és que si supere aquestos restants huit mesos de treball intensiu tindré dret a un altre estiu de descans; fins ara he pogut aguantar i el saber que tot allò que ara tinc, el lloc al qual estic, no m'ho ha regalat ningú, ha sigut producte del meu esforç, és prou motor per a mi.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)