Potser més que una tradició

En l'entrada de hui, parlaré del darrer esdeveniment a València; les falles. Les falles són la setmana de festa de la ciutat i en aquesta es planten i es cremen les anomenades falles.
Ara bé, com totes les tradicions, les falles tenen un origen en aquest cas, pagà. Fa mil·lers d'anys hi havia el costum a València de cremar el trastos vells al final de l'hivern i aquest costum va anar evolucionant fins que els valencians començaren a cremar figuretes que representaven persones o fets de l'any anterior per tal d'alliberar-se del pes que comportaven uns i altres. A partir d'açò, la festa va anar adquirint un caràcter més irònic i els munts de deixalles es van convertir en monuments prou elaborats on els ninots i escenes evocades eren dissenyades i pintades amb cura.

No obstant allò jocós de la festa, el govern local i nacional la van voler prohibir perquè normalment les escenes representades eren crítiques cap a ells o cap a l'esglèsia. Tant així, que durant la dictadura de Franco va perdre gran part del seu sarcasme degut a la censura.

Temps després, una vegada s'hi va reinstaurar la democràcia, les falles tornaren a ser crítiques, sarcàstiques i sovint obscenes. Això és el que hem heretat tots nosaltres, que gaudim d'unes falles alliberades de mals judicis, censura i prohibicions. Unes falles colorides, impressionants i que val la pena veure.

Les festes comencen unes setmanes abans de l'1 de març i ho fan amb l'elecció de la nova fallera major a un esdeveniment conegut com la crida. Després d'açò i ja quan les falles pròpiament dites han arribat, hi té lloc la plantà, on molts casals organitzen tots els dies despertades sobre les 8 del matí, mascletades sobre l'una del migdia i cordades per les nits. Els dies 17 i 18 totes les falleres majors i infantils fan una ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. La nit del 18 és coneguda com la Nit del Foc, quan es dispara el castell de focs d'artifici més important i es balla pels carrers fins la matinada. Finalment, el 19 per la nit és la cremà, on es cremen les falles; primer les infantils, després la infantil guanyadora, a continuació les normals i una hora més tard, la guanyadora i la de la plaça de l'ajuntament.

Una bona forma de tirar els diners!

Uns dies després de publicar el greu esdeveniment al Japò, utilitzaré el bloc per parlar d'un tema tan actual com depriment; la decadència del món a l'hora de triar a les seues icones musicals.

Hui en dia et poses la ràdio i l'únic que escoltes són les ràncies cançons d'uns xiquets o xiquetes que saben de música lo mateix que un gos de cirurgia. O es que Justin Bieber, Miley Cyrus i derivats es mereixen ser reconeguts amb el mateix nom que grups tals com AC/DC, els Rolling Stones o altres músics més actuals?

En la meua humil opinió, els ha sigut massa fàcil atacar el sector infantil perquè, quants xiquets s'hauràn quedat sens una motxilla de Hannah Montana o un CD de qualsevol cantant pertanyent a Disney Channel?

L'altre dia vaig comprar-me una revista i hi havia tot un reportatge, amb les seues corresponents tres pàgines, que havia sigut emprat per descriure la casa de Justin Bieber, un adolescent de setze anys que deu de tenir més diners que una població sencera d'Àfrica. Doncs, fullejant l'anomenada revista vaig trobar-me amb un pis prou més gran de lo que un xiquet com ell necessita i em vaig preguntar, és així com deuen estar les coses en plena crisi econòmica? Pares i mares patint per trobar un treball i aquest xic vivint en una casa on podrien viure dos o tres famílies?

Dades com aquestes són les que pitjor em senten, sobretot pel fet que no s'hi pot fer res per evitar que persones d'aquest tipus s'enriqueixin a la nostra costa. A més, no veig normal que un professor, que dedica hores a ensenyar coses útils als propers treballadors, guanye menys diners o siga el primer en la llista que el govern té preparada per llevar sou de ser necessari.

Però gran part de la culpa pertany a grups com Disney Channel, que poc a poc ens va transmetent trossos de la cultura americana que de poc pot servir-nos hui en dia. Encara recorde les bones pel·lícules que en creava i que jo veia de menuda! Tot allò s'ha anat distorsionant i ara en lloc de veure al tradicional Mickey Mouse ens trobem buscant-li la gràcia a una adolescent que oculta la seua vertadera identitat a la resta del món perquè aquest no sàpiga que és una estrela del rock!

De veritat valdrà la pena encendre la televisió d'açí a uns anys, quan la part més cutre d'Amèrica ens haja invadit?

Una tragèdia darrere d'un altra

El darrer divendres va tenir lloc al Japó una gran tragèdia; un terratrèmol d'uns 8,9 de magnitut va sacsejar les costes de l'arxipèlag nipó i va impulsar un perillós tsunami de 10 metres d'altura que va posar en alerta a 20 països costaners.

No obstant açò, l'illa més afectada sens dubte es la de Honshu, la principal del Japò. Aquesta illa, va ser-hi desplaçada uns 2,4 metres pel tsunami.

Darreres estadístiques esmenten que han hagut més de 10.000 morts, però aquest no es l'únic problema; el terratrèmol, a més del tsunami, va afectar a una central nuclear, la qual va provocar diversos incendis que van anar expandint-se fins arribar a una refineria de petroli. També ha tallat el transport, ha deixat sense electricitat a més de quatre mil·lions de persones i ha trencat una presa, l'aigua de la qual ha arrasat centenars de cases al seu pas. A més, el problema ha traspassat les fronteres amb E.E.U.U. i ha arribat a Wall Street, on ha fet caure les accions del pais americà pel temor dels inversionistes.

Moltes són les mesures de seguretat preses per les autoritats nipones, (tals com la instal·lació de 1.400 refugis d'emergència), però nombrosos països s'han oferit per ajudar-los i en total, 100.000 soldats estàn preparats per donar suport al país. Exemples d'açò són Suïssa, E.E.U.U. i Nova Zelanda. A més, l'ONU enviarà experts en catàstrofes davant les preocupacions per les conseqüències dels danys, especialment, els provocats per la central nuclear abans anomenada.

Amb això s'espera contribuir a la recuperació d'un país que des de sempre s'ha mantingut com una de les primeres potències mundials.

El conflicte entre el Creacionisme i l'Evolucionisme

Com a primera publicació a aquest bloc, parlaré d'un conflicte prou actual; som producte d'una evolució o de les mans de Deu?

Després d'haver llegit artículs escrits per científics i d'altres per teòlegs i d'haver visitat pàgines on es tractava aquest mateix tema, he arribat a la conclusió de que ambdós grups són capaços de donar arguments prou convincents. No obstant això, sempre seré una persona amb poca tendència a creure en Deu, la Verge i tots eixos Sants que es diu que van predicar la seua paraula.

En la meua opinió, posar en dubte allò que diu la ciència, una mena de coneiximent que té per norma acceptar només aquelles teories i conceptes degudament demostrats i, per contra, obeïr allò que afirma un "èsser suprem" que ningú no ha vist mai ni l'existència del qual hi haja pogut ser provada, és una mostra d'hipocresia i potser d'una necessitat d' aferrar-s'hi a algo sovint per no poder superar els problemes per u mateix.

L'evolució ha sigut des de sempre una teoria prou polèmica, però, també des de sempre l'esglèsia ha fet tot allò que ha pogut per aconseguir que la gent, tant fidels com infidels, pensaren que era incorrecta. I tot per què? Per seguir guanyant els mateixos o potser més diners, per assegurar-se de tenir el control sobre tot. Al menys això es el que els llibres d'història o filosofia m'han anat ensenyat aquests anys mitjançant pàgines i pàgines d'explicacions arran totes les guerres que sacerdots, monjes, bisbes, etc. van provocar per la recerca del seu benefici.

Per què creure's doncs, les paraules d'un grup d'interessats, hipòcrites i egoistes que no tenen més valor que el d'uns llibres creats quan només un parell d'afortunats coneixien l'escriptura? Preferisc pensar que en algún moment fa milers d'anys els meus avantpassats van caminar a cuatre potes y van estar coberts de pèl i pusses que no que un "esperit" els va crear on no hi havia res per pur altruisme!